Estem en plena guerra d’aranzels. És estrany el dia que no hi haja alguna notícia relacionada amb esta tema. Per a qui no conega la paraula aranzel, o no en sàpia amb precisió el significat, cal dir de bon començament que el seu sentit més bàsic fa referència a una taxa aplicada a alguns productes que provenen d’altres països. Esta pràctica no és nova. Al contrari: és molt molt antiga. La història de les paraules no sols ens ajuden a desentranyar-ne el significat, sinó també a comprendre millor el món actual, sumit en conflictes sempiterns que reviscolen cíclicament.
Cal apuntar, amb tot, que, a pesar de l’antigor de la referida pràctica impositiva, la documentació valenciana d’esta paraula és relativament recent. Està consignada per primera volta en 1887, concretament en el diccionari de Josep Escrig, amb la particularitat afegida que apareix registrada amb la forma arancell, amb -ll final. Probablement, esta variant —que no consta en cap altre document— s’incorporà així amb la intenció de donar-li una fisonomia més valenciana. Al cap i a la fi, si altres paraules castellanes de característiques semblants, com ara cartel, cordel o doncel, per posar uns pocs exemples, en valencià es diuen cartell, cordell i donzell, respectivament, és lògic —o això degué pensar Escrig— que la paraula castellana arancel hauria de ser arancell en correcte valencià. Així és com s’ha actuat en molts altres casos, buscant analogies per a reconstruir la forma que hauria resultat d’una evolució lògica de la paraula si les circumstàncies hagueren sigut unes altres. Però en llengua —com en tants altres àmbits— les coses són com som. I no són necessàriament lògiques. O, almenys, no seguixen la lògica prevista per les lleis filològiques. Pot ser per la influència exercida pel contacte amb una altra llengua o per molts altres motius. De fet, la paraula castellana arancel ha tingut una evolució plena de vicissituds. I és precisament per això que, com a fruit d’eixes vacil·lacions del castellà, nosaltres escrivim aranzel, amb z. Perquè, encara que actualment en castellà s’escriu arancel —amb c—, antigament es grafiava més comunament amb z, igual que ara en valencià. Així és com apareix, per exemple, en les Ordenanzas reales de Castilla, que daten de l’any 1480: «Salvo solamente los derechos que estovieren ordenados por el aranzel». Les vacil·lacions en esta llengua no es limiten a l’ortografia. Resseguint el rastre d’esta paraula per a arribar als seus orígens, cal consignar que en castellà originàriament es deia alancel (alternant amb alanzel), forma resultant del primer estadi evolutiu de l’àrab al-´ánzǟl, plural de nuzl, que significava ‘producte, fruit’.
Els recàrrecs a les entrades d’articles procedents d’altres territoris són tan antics com el mateix comerç. Hi ha molta documentació dels controls que s’instal·laven en l’entrada de moltes ciutats per a obligar els comerciants a satisfer drets de pas. Un dels més famosos estava ubicat en la ciutat uzbeka de Samarcanda, situada estratègicament en l’anomenada Ruta de la Seda, una extensa xarxa de rutes comercials obertes per la Xina des del segle I a. C., que seguien els mercaders per a transportar els exòtics productes d’Orient a Occident. Però, inclús en un àmbit més local, també estan molt ben documentats en la historiografia valenciana els llocs de control instal·lats en els ports de València i Borriana, així com també en alguns nucs de comunicació estratègics, com Biar, Xàtiva o Alzira. A vegades estos impostos tenien com a objectiu la protecció dels productors locals, però en moltes altres ocasions només es buscava la recaptació de diners per a reomplir les sempre deficitàries arques públiques. Les polèmiques entre els proteccionistes i els lliurecanvistes sobre la utilitat del aranzels han sigut constants al llarg del temps. Pareixia que les tesis del lliure comerç s’havien acabat imposant entre la gran majoria dels economistes. Però, com bé recorda el xativí Raimon, quan creus que ja s’acaba, torna a començar.
Vivim en un món que roda i roda incessantment. Les idees contraposades d’uns i altres sovint esclaten abruptament en conflictes que es reproduïxen una vegada i una altra. Eixa és també la història de moltes paraules, que potser pensàvem ingènuament que dormien mig somortes en cel·les perdudes dels diccionaris, però de sobte som nosaltres els que despertem del nostre somni i comprovem que han recuperat l’esplendor perduda. Potser hauria sigut millor que no s’alterara el seu repòs. Però això ja és una altra història.
