Els camins que recorren les paraules al llarg del temps són inextricables. No és possible saber el significat que adquiriran en un futur, siga pròxim o llunyà. Per no saber, ni tan sols podem imaginar-nos si els parlants continuaran usant esta paraula o aquella altra, per molt corrents i imprescindibles que ara ens puguen paréixer, o si les deixaran abandonades en la cuneta d’alguna sinuositat del còrtex cerebral. La vida de les paraules és del tot imprevisible. I no és tampoc res d’excepcional. Passa el mateix amb totes les invencions humanes. Responen a unes necessitats concretes, i quan deixen d’aprofitar les abandonem. Però, en el cas de les paraules, afortunadament, ara tenim a l’abast els diccionaris, que recopilen en forma d’inventari totes les paraules que hem usat i, en gran part, ens preserven d’eixa manera la memòria de les generacions precedents.
Valga com a exemple per a il·lustrar el que acabem de dir el mot accídia, amb què encapçalem este article. Si consultem el Diccionari Normatiu Valencià, la informació que ens proporciona ja ens deixa entreveure que es tracta d’una paraula, si no difunta, sí almenys en estat de convalescència. Té dos accepcions, i les dos estan marcades amb l’abreviatura ant., que apunta a la seua vigència en èpoques pretèrites. La primera de les accepcions remet a peresa, o siga, a la inclinació a no treballar o a la inactivitat ociosa. I no deixa de ser curiós —molt curiós— el canvi de la perspectiva amb què mirem les coses al llarg del temps. Si en la teologia cristiana la peresa fou un pecat capital, des del punt de vista actual —si més no, a partir de la definició que ens en dona el diccionari— la peresa és ara una aspiració quasi universal: la inactivitat ociosa s’assimila al dolce far niente, que dirien els italians, o al bon vivant, que dirien els francesos.
Però, al marge de la definició de peresa i de les valoracions que es puguen fer sobre la concepció de la vida que conté, la bona veritat és que la paraula accídia, que és la que estem tractant en este apunt, actualment resulta més prompte rara. A penes apareix documentada en obres literàries recents. En canvi, en textos antics era prou corrent. Sant Vicent Ferrer, per exemple, parlava en un dels seus sermons que «Altres són que guarden lo portell de accídia». Este sentit de què parla el frare dominic s’entén molt millor a partir de la segona accepció de la paraula accídia que arreplega el mateix Diccionari Normatiu Valencià, que diu literalment: «Negligència en la pràctica del bé». Està marcada amb l’abreviatura REL. per a indicar que era pròpia de l’àmbit religiós. I tant que ho era! És un concepte clau de la filosofia escolàstica. Per a sant Tomàs d’Aquino, l’accídia és el «dolor pel bé espiritual en la mesura que és un bé diví», i esdevé pecat mortal quan la raó consent la «fuga de l’home del bé diví, degut al fet que la carn preval totalment sobre l’esperit».
El concepte té molta substància. Però, deixant de banda les especulacions tomistes sobre la naturalesa del pecat de l’accídia, cal apuntar que este terme continua plenament vigent en la doctrina eclesiàstica. En l’exhortació apostòlica del papa Francesc titulada Evangelii gaudium (‘L’alegria de l’Evangeli’), publicat en 2013, el pontífex dedica un apartat sencer a este punt, anomenat «No a l’accídia egoista». El títol és ja una proclama ben explícita, i el text que el desenvolupa més encara. Seguint la tradició patrística, el papa Francesc considera que l’accídia un vici perillós que «corseca l’ànima», causat per «no saber esperar i voler dominar el ritme de la vida».
Però la història de la paraula accídia és encara molt més antiga. Si prosseguim el nostre viatge a través del temps per a explorar els seus orígens, arribem al grec akedía, format per la unió del prefix privatiu a- i el mot kêdos, que significava ‘cura’, alterat amb el sufix qualitatiu -ía. Tenia, per tant, un significat equivalent al que ara en diríem incúria, és a dir, ‘falta de cura, negligència en els actes’. Homer, el gran poeta grec, l’usà en la Ilíada per a referir-se als soldats que es mostraven indiferents davant dels seus camarades caiguts en el camp de batalla.
La idea que subjau al concepte grec de akedía apunta a una actitud negligent davant del patiment dels altres. La concepció religiosa tampoc és, en el fons, molt diferent. És la falta d’esforç per no complir com cal els preceptes de la doctrina cristiana. Això ha fet que, modernament, s’haja recuperat el terme grec originari amb la forma acèdia per a referir-se, en l’àmbit de la psicologia, a una patologia caracteritzada per una combinació d’apatia i melancolia. És una amalgama de sentiments que paralitzen l’activitat de les persones i que, en gran part, s’assimilen als efectes de la depressió.
Cal posar en relleu, finalment, una altra dada ben curiosa. Si en l’anterior apunt parlàvem de hater, molt usat ara en les xarxes socials, i comentàvem que deriva de l’anglés hate, que significa ‘odi’, cal remarcar, a més, que esta paraula està emparentada etimològicament amb acèdia. L’una i l’altra deriven, efectivament, de l’arrel protoindoeuropea *kad-, que significava ‘dolor, odi’, Estos dos conceptes estan molt més relacionats del que aparentment podria semblar. El dolor profund, al cap i a la fi, engendra sovint un sentiment d’animadversió a la persona que ens el causa. Este dolor a vegades es pot traduir en una resposta violenta que associem a l’odi, al desig de fer mal a aquell que considerem el causant de la nostra pena; però altres voltes el mal d’ànima que sentim es projecta sobre nosaltres mateixos, anul·lant fins i tot les pròpies ganes de viure. Aflicció, peresa, depressió, odi… Ben mirat, totes estes paraules són ramals de la mateixa idea matriu, que es bifurquen després per solcs diferents, creant conceptes nous aparentment desconnectats. Però l’estudi de les relacions etimològiques de les paraules ens permet reagrupar-les, i en gran part ens ajuden a comprendre la nostra història col·lectiva. No podem saber què som ni com pensem sense conéixer el procés de gestació de les paraules que usem.
