Hi ha paraules que vaguen erràticament al llarg del temps i de l’espai, passant d’una llengua a una altra i adoptant significats diversos, a vegades molt distants entre si. En alguns casos, fa la impressió que la cadena de sons que aixopluga la panòplia de significats d’un mot és un sac d’andròmines. I sí, potser és així. Els vaivens de les paraules en boca dels parlants són el resultat d’atzars imprevisibles i de curioses analogies. Però, a pesar de la seua aparent falta de connexió, els lligams que unixen els diversos significats d’una paraula tenen la seua lògica. No té per què coincidir amb la nostra lògica, òbviament. És la d’ells, la dels parlants que visqueren en una època i en un lloc determinats. Vistos en conjunt, els diversos significats d’una paraula mostren els camins discursius que han seguit els parlants. Són el reflex de les seues preocupacions, els seus temors, els seus anhels… En definitiva, bocins de vida que reflectixen la nostra història col·lectiva. Tot ben normal, per una altra banda, si és que es pot parlar de normalitat en estes —i en tantes altres— qüestions.
Comencem justament per la base —pels fonaments de l’edifici lèxic—, que en este cas no és una altra cosa que la idea de normalitat. Dir que una pràctica o una manera d’expressar-se és normal ¿què significa? Potser s’apel·la, sense més, a una simple freqüència d’ús. Una cosa és normal perquè la veiem fer o la sentim dir en la majoria de les persones del nostre entorn. El problema es planteja quan això —eixa manera d’actuar o d’expressar-se— esdevé norma social, i qualifiquem, per tant, de anomalia allò que se separa de la idea de normalitat que hem assimilat prèviament. I la qüestió encara s’agreuja considerablement quan titlem eixa desviació de la norma com a aberració. Ens movem en un terreny relliscós. Millor, per tant, si anem a pams.
La paraula aberració començà a usar-se en anglés (amb la forma aberration, evidentment) a finals del segle XVI. Es tractava d’un neologisme de base llatina, format a partir de la unió del prefix ab-, que aporta la idea de ‘separació’, i erratio, ‘acció d’errar’; la combinació d’estos dos elements dotà la nova paraula del significat de ‘desviació sense rumb’. En un primer moment s’usà en el camp de l’astronomia per a referir-se a la desviació d’un astre respecte a la seua òrbita. O millor dit: a la seua desviació aparent. Perquè, en el fons, esta desviació no passava de ser una percepció errònia causada per la conjunció del moviment de la Terra i la velocitat de la llum. La nostra perspectiva etnocèntrica —creient que tot gira al nostre voltant— ens ha jugat males passades. I no sols en el terreny científic.
L’ús de la paraula aberració, de fet, prompte s’eixamplà per altres àmbits. El sentit més habitual en l’actualitat, el que fa referència a una desviació respecte a les normes morals imperants, començà a usar-se, també en anglés, durant el segle XVIII. I ràpidament anà escampant-se per totes les cultures europees. El Dictionnaire de l’Académie française l’arreplegà en 1835; el de la Real Academia Española, poc després: en 1843; en català fou Pompeu Fabra el primer que registrà este sentit de aberració en el seu Diccionari general de la llengua catalana, publicat en 1932, amb una definició que no deixa lloc a dubtes: «Desviació, esp[ecialment] de la veritat, de la rectitud, d’un principi, de l’estat natural, del tipus ordinari».
Sí: en aquell moment era això. I actualment encara perdura, ben viu, eixe significat de aberració en la consciència de molts parlants. Una aberració és allò que traspassa els límits del que considerem acceptable en qualsevol orde de la vida, siga en relació a les pràctiques sexuals o siga respecte a les formes de pensar o d’obrar. Cada individu, cada grup social, ha anat configurant el seu propi sistema de valors, i ha definit, per exclusió, les pràctiques que considera aberrants.
I al final del viatge, en un periple circular, tornem al punt de partida: totes les aberracions, en el fons, no són sinó el resultat de la nostra mirada, una mirada erràtica que, molt sovint, ens distorsiona la realitat. Això que considerem normal és només la nostra normalitat, i les desviacions respecte a eixe conjunt de pràctiques habituals entre la gent del nostre entorn —diguem-li aberracions o com bonament vullguem— sovint són del tot normals en altres grups socials. La capacitat de situar-se en la pell dels altres, procurant mirar la realitat des de la seua perspectiva, és una eficaç vacuna contra la intolerància.
