Molta gent creu que les paraules naixen pures, com l’aigua que brolla de les profunditats de la terra. I, a mesura que els parlants les van usant, es van deturpant progressivament, com els cudols que van redolant pel curs d’un riu. El temps ho erosiona tot, és cert. També les paraules. Tant en la seua forma com en el significat. Sobretot si són paraules patrimonials que han anat transmetent-se oralment al llarg de generacions. Cada u sent el que sent, i després reproduïx el que ha sentit com bonament pot. És llei de vida. Però això no significa tampoc que la forma originària que tenia un vocable fora necessàriament millor que aquella que acaba consolidant-se entre els parlants. Cada llengua té les seues pròpies lleis evolutives, i les paraules noves, quan s’incorporen al vocabulari comú, tendixen a adaptar-se a eixes regles, que de manera inconscient estan encastades en la ment dels parlants. I ahí és quan entren en joc tota una sèrie de mecanismes que els lingüistes han anat classificant amb una terminologia precisa: diftongacions, assimilacions, elisions, ensordiments, emmudiments, obertures… Cada nou element que s’incorpora al cabal lèxic d’una llengua passa per una sèrie de filtres que fan que s’harmonitze dins del conjunt. Així ho han fet els parlants al llarg de segles, i així continuem fent-ho actualment quan adoptem qualsevol estrangerisme. Si es consolida, la solució natural és adaptar-lo fonèticament, morfològicament i gràficament a la llengua receptora. Llimant les arestes i les estridències fonètiques del nou terme, fins a convertir-lo en un cudol més del nostre patrimoni lèxic, indistingible de la resta de cudols que conformen la nostra arquitectura lingüística.
La paraula flagrant no és nova, però tampoc és vella. Justament per això, és una mostra útil per a poder apreciar les vacil·lacions que experimenten els nous vocables en el procés d’incorporació al cabal lèxic d’una llengua a partir del xoc entre les tendències espontànies dels parlants i les pulsions cultistes dels escrivents. Sobretot dels escrivents, però també hi ha parlants que tendixen a imitar la lletra impresa i intenten parlar com un llibre obert. La llengua està plena de contrastos. I este en particular no és un cas aïllat. Però anem a pams, intentant posar ordenament les cartes sobre la taula.
La primera documentació que tenim atestada en valencià del mot flagrant és del segle XIX. Parlant de la història del lèxic, fa no res, com aquell que diu. Però el Diccionari català-valencià-balear, eixe monument lexicogràfic que ens regalaren Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, amb l’entusiasta ajuda de centenars de col·laboradors, registra la forma fragant un segle abans, en 1702 exactament: «Que no puga esser algú mès en presó sino crim fragant». I encara tenim també la variant fragrant, amb dos erres, que apareix acreditada en el Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana, d’Antoni Careta: «Lo dit algutzir puga capturar, no sols en crim fragrant».
En castellà també apareixen copiosament documentades tant fragante com fragrante, i de fet encara consten en l’actual edició del diccionari de la Real Academia Española. I és que foren utilitzades per insignes autors de les lletres hispàniques, com Cervantes, Quevedo, Góngora, Calderón de la Barca, Tirso de Molina… No sempre és fàcil dirimir què és culte i què és vulgar. Per no fer-ho massa llarg, donem només la primera documentació de la forma fragante, que apareix concretament en la Crónica de los Reyes Católicos, en què es diu que «si el marido matare por su propia autoridad [al adúltero é] a la adúltera, aunque los tomase fragante delito y fuese justamente hecha la muerte, no ganase la dote ni los bienes del que matase». El que es diu pot resultar escandalós. Ho és, sens dubte. Però eixa era una pràctica habitual en aquell temps. I encara ho és actualment en alguns països en què s’aplica estrictament la llei islàmica (com l’Iran, l’Aràbia Saudí, Somàlia, el Sudan o l’Afganistan). No pertoca ara, en este apunt lingüístic, estendre’ns en consideracions sobre la moral d’altres temps o d’altres llocs. Les paraules són simplement el reflex d’una realitat. I no sols de com es parlava; també de com es pensava.
I, si continuem el nostre trajecte riu amunt en busca dels orígens remots de la paraula flagrant, arribem al llatí flagrare, que significava ‘cremar’. El significat originari és curiós. Pot resultar inclús xocant. Però ens serà més comprensible si tenim en compte que d’este mateix ètim també hem extret modernament altres cultismes com deflagració o conflagració, paraules que tenen una clara relació amb el foc. La connexió entre aquell antic significat de flagrans, ‘que crema’, participi present de flagrare, i l’actual flagrant, ‘evident’, està justament ahí: en el foc. La flama del foc proporciona llum, i permet, per tant, fer visible la identitat d’aquell que actua delictivament emparant-se en la foscor.
Actualment, per a referir-nos a algú a qui han pillat en el mateix moment que està cometent un delicte, es diu in fraganti. Esta locució prové de la locució llatina in flagranti [crimĭne], però ens movem curiosament entre dos aigües. Per una banda, es manté l’esquema vocàlic de la forma llatina i, per una altra, es preserva l’estructura consonàntica de la variant patrimonial. La puresa i la impuresa es donen un abraç fraternal.
Com a resum d’este intricat procés evolutiu, cal apuntar que en un primer moment es produí el canvi de flagrant a fragrant per assimilació de la consonant lateral l de la primera síl·laba a la vibrant r de la segona. Després es produí l’elisió de la segona r. Pronunciar dos erres en síl·labes contigües és complicat. Per això no hi ha cap parlant que, de manera natural, pronuncie prendre amb les dos erres: tot el món diu [péndɾe]. Això mateix és el que feu que es passara de fragrant a fragant, elidint la r de l’última síl·laba. I, finalment, com a reacció purista, es tornà a flagrant. És l’opció que adoptà Fabra en el seu Vocabulari ortogràfic, de 1917, i que després han seguit la resta de diccionaris. Coromines ho explica així: «La confusió amb fragans, -antis, ‘olorós’, […] difícilment es pot tolerar en una llengua culta». És la dialèctica en què viuen immerses totes les llengües de cultura: la confrontació permanent entre el que es diu i el que, segons alguns, s’hauria de dir.
Els parlants han sobreviscut com han pogut a estos canvis de tendència. Ara, després de tants vaivens, diuen flagrant i in fraganti. Tenen matisos semàntics diferents, però encara resulta fàcil apreciar la filiació compartida de les dos variants. Al remat, són formes engendrades per la mateixa mare, amb vides paral·leles que han discorregut per camins divergents. La vida de les paraules és un reflex de les vides humanes. Tant de bo poguérem reconstruir amb la mateixa facilitat la nostra genealogia vital i constatar el nostre parentiu amb eixa infinitat de cosins prims amb què estem relacionats i que viuen disseminats pel món. Ens sorprendríem de saber què fan i què pensen els nostres parents, però ens adonaríem que el decurs de la vida —la nostra i la dels altres— penja d’un fil. Com la mateixa vida de les paraules.
