L’AVL va dedicar l’any 2024 a homenatjar Maria Ibars, autora d’una obra que va haver d’afrontar importants dificultats de divulgació i de valoració crítica, però que, per la seua vàlua immanent i per la contribució al conreu literari en valencià durant el franquisme, resulta ben extraordinària.

 


L’exposició itinerant «Maria Ibars, un paisatge de paraules. Escriure i viure a l’ombra del Montgó», organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, comissariada per Carles Mulet i Rosa Seser i dissenyada per l’estudi Espirelius, està formada per dotze panells que radiografien la vida i l’obra de l’Escriptora de l’Any 2024 de l’AVL, nascuda a València però profundament vinculada a Dénia, ciutat d’origen familiar on va viure la seua infància i la seua adolescència.

Llibret homònim i complementari de l’exposició itinerant «Maria Ibars, un paisatge de paraules. Escriure i viure a l’ombra del Montgó», en què es repassa la trajectòria vital i literària de Maria Ibars (1892-1965), una dona forta i de tarannà ferm davant de la realitat adversa que li va tocar viure.

Ambientada en el primer terç del segle XX, un període clau en el desenvolupament econòmic i social de Dénia i la seua comarca per la irrupció de la modernitat i la consegüent crisi de la societat tradicional, L’últim serf, novel·la que podem situar dins del corrent de la novel·la social dels anys cinquanta, gira entorn del naixement de la consciència obrera entre els treballadors i treballadores de la pansa i la seua organització i lluita. Tot i tractar-se d’un relat de ficció, són evidents els elements autobiogràfics que Maria Ibars incorpora a l’obra, com ara tot un univers de personatges basats en la realitat de la Dénia del moment, començant pel mateix Batiste, personatge que amb la seua fidelitat total a l’amo dona títol a la novel·la, veritable transsumpte del pare de Maria Ibars, que fou durant molts anys l’encarregat del magatzem Arguimbau i home de confiança del seu patró. Un altre aspecte destacable del llibre és el protagonisme de les dones, senyores o treballadores del magatzem, però totes víctimes d’una societat profundament masclista. L’últim serf és un gran retaule fet des de l’afecte envers aquell món precari al qual Maria Ibars se sentia plenament lligada i des de la solidaritat amb aquell munt de gent anònima i subalterna que el sostenia. Una novel·la humaníssima, contada des d’una mirada escèptica respecte del progrés i recelosa respecte de la «condició humana».

 

Esta antologia, preparada a cura de M. Àngels Francés i Àngels Gregori, inclou una selecció dels poemes —majoritàriament pertanyents al recull Poemes de Penyamar— més representatius de la producció poètica de Maria Ibars i que, en conjunt, permeten traçar una panoràmica clara de l’actitud lírica de l’autora, amb unes latituds i altituds que contenen unes coordenades concretes: les del paisatge de la Marina com una forma de resistència; necessitat individual i responsabilitat col·lectiva en fer còmplice —i perdurable— la mirada poètica en l’entorn vital més immediat.