El conte del mes
En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes La gent que viu al món. Amb la col·laboració de l’estudiosa de l’escriptora Maria Lacueva, hem demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’estos contes. Els contes es publicaran cada mes al llarg d’este any 2025, com a part de l’homenatge a Beneyto.
Com altres de les seues obres, segons explica Lacueva, La gent que viu al món va haver de passar per mans d’un censor, en este cas les de F. Aguirre, i, seguint la tònica general, ho va fer sense despertar cap recel, com es pot llegir en l’informe:
C. Cuentos
La obra es una colección de breves cuentos escritos en dialecto valenciano sobre diversos temas pero todos ellos triviales, conversación de dos amigas sobre la moda, una escena entre los pasajeros en un tranvía, escena en una taberna popular, etc., más bien que cuentos son cuadros de la vida popular valenciana. No hay ninguna escena inmoral ni se rozan temas políticos. Creo que se puede permitir la circulación de esta obra. (AGA. Expedient 6101/66, del 22.09.1966)
Si bé és cert que en La gent que viu al món no hi ha cap «escena inmoral» ni «se rozan temas políticos», si més no de manera pamfletària, com explica Lacueva, els temes que s’hi tracten en cap cas no els podríem qualificar de trivials. Per contra, el que trobem són contes que detecten algunes de les més greus problemàtiques de la societat contemporània de l’autora, com la injustícia i l’exclusió que provoquen les desigualtats socials, la manca d’escrúpols de les classes acomodades, la memòria i les conseqüències de la Guerra Civil o la solitud i l’angoixa existencial d’uns personatges que se saben abocats a una vida absurda. Juntament amb això, el tema general que plana sobre gairebé la totalitat del recull és la situació de la dona sota el franquisme, tot i que molts dels plantejaments que Maria Beneyto presenta podrien considerar-se universals i, en certa manera, atemporals.
Mercè Climent, Elvira Cambrils, Anna Moner, Raquel Ricart, Teresa Broseta, Lliris Picó, M. Jesús Bolta, Pepa Guardiola, Núria Cadenes, Esperança Camps, M. Carmen Sáez Lorente i Isabel Garcia Canet ens ofereixen noves versions imaginatives d’aquests contes, quasi seixanta anys després de la seua publicació.
Una hora curta
Esperança Camps
Diuen –ella m’ho conta—que era un dia tot enlluernant de maig. Quan descriu, amb aqueix gest tan ple de les seues mans i els seus ulls, l’ambient, jo hi veig les plantes, resignades al balcó però cridant flors al carrer. Unes flors mínimes, de plantes pobres, és clar. Geranis, herba-sana i plantatge, unes fulles grosses que servien per a les cremades. Ah! I aquella mata misteriosa que ningú no va sembrar i que un dia, sense demanar permís, li va regalar un bé de Déu de flors inesperades.
Ara, tants anys després, hi pensa, en aquelles flors ignotes i li ve un somriure que a moments se li gela. Amb un gest de la cara, la incite a continuar. Pensa en l’enveja malaltissa de les veïnes que ni tan sols allò, ni tan sols el fet de tenir unes flors esponeroses, carnoses, quasi humanes, li podien perdonar. Què n’havia de fer, pobra dona d’aquelles flors? De què en presumia ara? Com és que ara ens les passa per la cara? I tantes altres banalitats que mai no van gosar de dir-li amb paraules, però sí amb gests, i amb aquella mena de menyspreu que només surt bé si s’ha practicat prèviament.
M’ho conta, com em conta l’estretor del carrer i de la vida manllevada que es va veure obligada a viure. Una vida amb l’aire racionat, sense gaire blau i sense gaire groc. Sense mar. Per això, aquelles flors frondoses que semblava que mai no es marcirien, van ser, em diu, el més semblant a una vida viscuda. I té gràcia que m’ho conte ara, quan està tan al caire. Totes dues estem al caire de l’abisme. Som a l’entrellum. Dues velles arrugades assegudes al sol, ara sí, ara sense limitacions, contant-nos la poca vida que hem viscut, perquè la vida no són els anys. La vida és potser, tot allò de bo i de dolent que els anys poden encloure. N’hi ha de més plens i de més buits. Els nostres eren dels buits. I no perquè nosaltres ens ho cerquéssem, que ella mira que va maldar per sortir del cercle que l’estrenyia. En el meu cas, potser sí que en un moment donat vaig trobar un trau per on sortir, fer la meua tasca, i tornar a entrar. Sempre m’han agradat els racons i les mitges fosques. Però ella! Ella sempre hauria volgut destacar. Si em demanes que la dibuixe potser la faria amb una bola de ferro lligada al turmell. És que és així, perquè ella em conta això de les flors i de l’enveja de les veïnes i de mig carrer, però quan en va voler sortir del carrer, sempre va tenir un peu que la trepitjava amb força. Generacions de peus opressors. Primer el de l’àvia impedida dins el llit. El dinar, el bací, l’esponja i les fregues amb colònia revinguda. Després, el peu de son pare i el de sa mare, que potser és el més incomprensible de tots els peus possibles per a una dona com ella. Van durar anys, aquells peus, però ella s’aferrava a les flors màgiques que cada any li florien al balcó i pensava que potser, a la pròxima poncellada ja no tindria aquest peu damunt el coll i emprendria el vol com les papallones que a vegades es posaven damunt els pètals. Quan els pares van morir, en diu, ja estava tan esgotada i tan avesada a arrossegar aquell pes, que la floració va ser eixorca i ja no va tenir coratge per sortir d’aquell carrer estret i anar a cercar el blau i el groc i la mar.
A poc a poc, els geranis, l’herba-sana i aquelles fulles carnoses per a les cremades van perdre la vivesa que sempre havien tingut. A desgrat de les mesures contra la contaminació que havia aprovat l’ajuntament, a pesar que l’aire semblava cada dia més net, la supervivència d’aquelles plantes del balcó era més i més complicada. I per bé que ella ho va intentar tot per a mantenir-les vives. Vides paral·leles, em diu. Elles es marcien i jo també. Jo li dic que a totes ens passa, això, que ens fem velles i que rai, si només es marceixen les plantes del balcó. Però ves, a qui vull enganyar, ara?
Ja he dit abans que totes dues estem al caire, i ara us dic que parlar de les plantes exuberants del balcó d’aquesta desconeguda és només una manera de deixar passar el temps. Calcule que amb una hora ho tindrem enllestit. Una horeta curta, potser. Totes dues hem vingut voluntàriament a passar els nostres darrers dies al centre. Vam signar un contracte que especificava totes les cures, tots els serveis i tots els luxes amb què viuríem i una data de venciment. I avui és el dia. És cert que hi ha una clàusula de rescissió, com en tots els contractes, però és tan complicat que aparega una ànima generosa i decidesca traure’ns d’ací… Per això el protocol ja està en marxa. S’han fet les primeres comprovacions. Nom, data de naixement, persona de contacte, nombre del compte bancari i altres minúcies que es podrien estalviar. Ella sí que ha volgut tastar el desdejuni especial que ens han preparat. Jo, no. A mi em sobren els minuts. De fet, us he contat la seua vida per no contar-vos la meua. Més sòrdida i sense flors al balcó. Ens han demanat que arreplegàssem les nostres coses, que les repartíssem entre les altres residents si no volíem que anaren a la caritat i que, si volíem, escrivíssem una darrera carta a algú. Això sí que ho he fet. L’esteu llegint, ara. És un poc desordenada, però he de reconèixer que quan ella m’ha començat a explicar això de les flors esponeroses que van florir no sap ben bé per què, se m’ha regirat l’estómac. Sempre he odiat les flors, i encara més, les tallades. A l’altre paper hi trobareu la llista d’assassinats que vaig cometre i que mai van ser resolts per la policia. Ja fa molts anys, diria que tots han prescrit, però ara ja és igual perquè, voluntàriament, avui s’acaba tot.
Aquesta gent, que és tan endreçada, també ens ha demanat que ens dutxàssem, com si no ho féssem cada dia. Avui, però, per gentilesa de la casa, ens han deixat del doble de temps per a fer-ho i ens han donat tot de locions i cremes perquè els nostres cossos fessen bona olor. Cadàvers perfumats, serem, quan s’acabe aquesta hora curta.
Quelcom irremeiablement perdut
Isabel García Canet
El cambrer s’atansà a la taula on seien. La dona va demanar un refresc qualsevol.
—¿Llima, taronja…?
—Sí, taronjada.
Ell restava indecís. O millor, distret. Li era igual una cosa que altra.
El cambrer tornà a enumerar:
—Llimonada, taronjada, coca-cola…
Aleshores semblà sentir-se una mica molest. I es mostrà enèrgic.
—No! De coca-cola ni parlar-ne. Em neguiteja fins de sentir-la anomenar.
Es va demanar finalment un café entre tanta indecisió, estava neguitós i sabia que potser el café no li aniria gens bé, però havia de dissimular com fos tota la cabòria que se’l menjava des feia unes setmanes. Havia experimentat una situació nova en el seu dia a dia, en el seu estimar, era inexplicable però era cert, estava ben clar que ara era més conscient del que li passava. Des d’aleshores que no es reconeixia cara a l’espill i ja no sabia què havia de fer si no era allunyar-se d’ella, si no deixava Maria tranquil·la, ella en assabentar-se’n es quedaria bocabadada, i no sabria què fer amb aquesta historia perquè el que estava clar és que se l’estimava molt, com a ningú mai no havia estimat. La coca-cola, ara no volia ni sentir-la anomenar, va conèixer Maria un dia, i quedaren per prendre alguna cosa en un bar del Cabanyal, el Sueños, que era conegut per tot al barri, un bar de gent obrera. Aquell dia demanaren coca-cola els dos, i passaren mala nit i mal dia a l’endemà, no els va caure bé. Aquell record de la primera quedada, la maleïda coca-cola ara l’havia d’oblidar, no en bevia des d’aleshores, ara estimava d’una altra manera, només mirant i gaudint-ne d’una altra manera també.
Miquel i Àngel eren dos amics d’Eduard, Eduard estava commogut per la darrera festa del sindicat de la CGT, els dos s’emborratxaren i el deixaren tot sol. Aquell diumenge d’estiu, José Ramón, un amic francès que vivia a cavall entre València i París, que era informàtic al diari Le Monde, els havia contat tants fragments d’històries diverses des del franquisme fins a l’actualitat amb tanta informació i detall, que ell ja no dormia tranquil, s’havia enamorat potser de la seua persona, i mai no li havien agradat els homes. Ara era insuportable veure’l cada tres setmanes quan venia de París, i haver de quedar amb ell i escoltar tota l’estona les batalles que contava i després haver de marxar, així, com si res. Eduard recordava constantment aquelles paraules que Josep Maria Esquirol va escriure en un dels seus llibres: «Són les persones corrents les que porten en el seu cor l’amor per tot el que és viu; estimen i es cuiden de la vida de manera natural i espontània. Després d’una jornada de feina prefereixen l’escalfor de la llar a encendre fogueres a les places».
Estava clar que Eduard preferia mantenir una vida tranquil·la i serena sense massa penya-segats emocionals que el pogueren pertorbar, que dir-li a la Maria, a qui tant estimava, que ara sentia altres plaers amb el mateix sexe que ell, amb els homes, i sobretot amb un d’especial. Anaren a casa i feren el sopar la Maria i ell, revisaven mentrestant la verdura i la fruita que els quedava per tal fer la comanda de dilluns al sindicat. Cada dilluns al matí encomanaven productes de proximitat que havien d’anar a recollir en una caixa al carrer del Progrés del barri del Cabanyal, a molt bon preu, 15 euros, i allà s’hi trobaven amb moltes amistats i coneguts i passaven la vesprada parlant d’afers socials del barri i de la ciutat de València. Prompte els desallotjarien del seu pis del carrer Just Vilar, de 600 euros de lloguer que pagaven, a partir de gener n’havien de pagar 1.150 euros, i no s’ho podien permetre, haurien de buscar alguna eixida, viure amb amics, o tornar a casa de la família, i separar-se, tal vegada. Eduard va eixir de casa dissabte de matí, es va trobar amb José Ramón, i anaren al Festimar a prendre una cervesa, estaven preparant la gent del barri pancartes per a la manifestació de «València s’ofega» pel preu desorbitat dels lloguers, per la turistificació i la protecció del territori, ells demanaren un vermut i una cervesa, parlaren una estona, i se sumaren a fer rètols, i a escriure el parlament que faria la gent del barri a les Torre de Serrans el 19 d’octubre. José Ramón no parava de contar batalletes com sempre, però tot el jovent que estava en el seu rogle es quedava corprés i eixe dia descobrien un home singular que sabia de tot, de tot el que havia passat amb pèls i senyals a França, Espanya i València, després dels anys 60. Àngela i Meritxell, dos joves de 18 anys del barri, acomboiaren José Ramón perquè s’unira a la manifestació, i ell va dir que hi aniria. Eduard sabia que la Maria no li posaria pegues si hi anava, però ella no era de manifestacions. José Ramón li digué a Eduard que volia anar amb ell, que era el seu millor amic a València, que es coneixien des feia poc, però tenia aquesta sensació, i era infranquejable. Eduard acceptà, i tant que acceptà. Era dissabte de vesprada, eixiren des de la plaça de la Creu, tots amb les pancartes, i cridant: «València no està en venda!». Eduard estava passant-ho malament des feia dues setmanes, des que José Ramón havia tornat de París, li va dir que volia parlar amb ell. Anaren a uns metres de la gentada a parlar, llavors, lluny del guirigall, encetà la conversa José Ramón i li va dir que l’estimava. Eduard no s’ho podia creure, Maria els havia vist des de lluny, per a ell, Maria ara, era una coca-cola, no podia ni sentir-la nomenar en estos instants, s’inundà el seu entorn de colors com de taronjada, però no en volia ni una gota, ara volia vermut i cervesa i deixar-se dur per aquesta tarda de pancartes i cridar: València s’ofega! València no està en venda!
Quelcom irremeiablement perdut
M. Carmen Sáez Lorente
El cambrer s’atansà a la taula on seien. La dona va demanar un refresc qualsevol.
—¿Llima, taronja…?
—Sí, taronjada.
Ell restava indecís. O, millor, distret. Li era igual una cosa que altra.
El cambrer tornà a enumerar:
—Llimonada, taronjada, coca-cola…
Aleshores semblà sentir-se una mica molest. I es mostrà enèrgic.
—No! De coca-cola ni parlar-ne. Em neguiteja fins de sentir-la anomenar.
Ella el va mirar amb el front arrufat. A què venia això?
—A mi ja em va bé la taronjada.
—Un cafè! —va dir ell i va espolsar la mà cap al cambrer.
La va sobtar aquell gest, un de tants que li conferien un aire d’arrogància que a ella la incomodava.
Després, el silenci. Ell es refregava les mans, la seua mirada blava defugia la d’ella. Seia amb el cos mig escorat; li mostrava el perfil i era igual que observar la meitat de l’home amb qui havia compartit els darrers anys, i ara no sabia per on agafar-lo. Semblava que li interessava molt el parc on eren, un lloc que a primeres hores del capvespre romania solitari. Així era des de feia massa temps: mirades que s’escapolien i mai es trobaven de cara.
Sabia ben bé quan alguna cosa s’havia trencat, podia llegir cada gest absent d’ell. Però també estava segura que no gosaria tocar el tema. Havia començat a entendre que no era un home que encarara les dificultats, i massa sovint deixava que el temps ho revestira tot amb el polsim de la desmemòria. Però el pas inesgotable dels dies no esborra res, només ho multiplica.
—Tens alguna cosa a dir-me?
Va aixecar les pupil·les cap a ella. Estaven impregnades d’una lluentor ansiosa i de seguida les va deixar anar entre les taules desolades.
—Vaig a traure diners.
El va veure posar-se dempeus. Es va quedar un moment aturat davant d’ella, tot deixant caure el pes ara sobre un peu, després sobre l’altre. Li va vindre al cap la imatge d’un jonc robust que es bellugava amb la incertesa del vent.
—Ara torne.
Veia com s’allunyava l’esquena, una mica encorbada, d’aquell cossatge que començava a ser nostàlgia. La veu del cambrer va retrunyir.
—Ja té clar el que vol?
La confusió li va impedir respondre.
—És que les dones, moltes vegades no saben el que volen.
—Què?
—La taronjada?
L’esguard del cambrer posseïa una patina d’aflicció. Li feia l’efecte que s’havia llevat un uniforme i al darrere albirava un home torbat. Els solcs de la pell eren perceptibles sota la barba esclarissada i blanquinosa. Els faldons de la camisa arrugada li penjaven fora del pantaló que li quedava balder. Aquell aspecte descurat li va causar una certa pena.
—No tornarà. Mai no tornen.
—Podria portar la taronjada i el cafè, per favor?
—El cafè, no cal. Jo entenc com se sent.
Amb una mica de decaïment, ella va esguardar l’entorn. Dins del quiosc de les begudes hi havia una jove amb els ulls entaforats en la pantalla del mòbil. Les cadires buides es disseminaven al voltant de les taules desocupades. Li va vindre un deix d’orfandat a la gola, i una espècie de coentor a les parpelles. El món, de vegades, és un espai de compartiments estancs dels quals en algun moment algú ens en farà fora.
—No és culpa seua. Jo he fitat de seguida el paio. És d’eixos.
—Per favor. Només vull alguna cosa per a beure.
—Estic d’acord en allò de la coca-cola. Jo tampoc la suporte. Ella, tot el sant dia pegant-li al maleit refresc americà. Tots els mals venen d’allà. Després, tota espitosa, no hi ha qui parle amb ella.
—Mire, senyor… preferiria estar sola.
Ell va dubtar. Va seure amb la inèrcia d’un titella. La safata va sonar damunt la taula i va rebentar la calma del parc.
—No vull molestar-la. Jo sé que ens podem ajudar. Posem-nos en el cas que vosté un dia agafa la maleta, se’n va de casa, no diu res, i a l’armari deixa la capsa d’unes sabates que li vaig re… que la seua parella li va regalar…
—Igual és que no li agraden les sabates.
—Això està clar. Mai li van agradar. Vosté, si fa això… tornaria?
—No vaig a contestar-li. Eixe cas no s’ha donat.
—Té raó. És el seu qui se n’ha anat, i això és diferent.
—No creu que se n’està passant? Si no està per la feina, segur que el seu cap no deu estar massa content.
—Oh! Això. Veu eixa nineta del mòbil? És la meua encarregada, i ja veu el que li importa el que faig. Per a ella soc invisible. Al que anem… Vosté tornaria o no?
—No sé llegir el futur.
—Però… vosté, com que és una dona, igual sap… entén…
—És evident que no soc un paraigua.
—Sempre li he donat massa llibertat. No sap la sort que ha tingut amb mi. Si haguera nascut en un país d’aquells de moros… ja pot donar gràcies.
—Ara de veres. Vull que em deixe tranquil·la. Faça el favor de dur el que li hem demanat.
—Ell no tornarà.
De veritat? Aquell home li feia venir ganes d’eixir a tota pressa, de perdre’s ben lluny.
El cambrer va recolzar l’esquena sobre la cadira. Va aferrar la safata i se la va apropar al pit. Desprenia un caire de derrota.
—El primer dia li vaig servir una coca-cola. També és mala sort.
Tot i el seu estrany comportament, ella no va poder estar-se d’animar-lo.
—Segur que torna.
—Jo no estic tan segur que el seu torne.
En aquell moment, ni ella ho estava. Va fer una llambregada per les voreres. Cap de les figures que caminaven pel carrer tenia el seu aspecte. Va mirar l’hora en la pantalla del mòbil.
El cambrer es va aixecar. Van intercanviar una mirada, potser en ella hi havia alguna cosa que els feia assemblar-se una mica.
—Ara li porte la coca-cola.
El retorn
Núria Cadenes
L’amic va entrar a la casa empenyent la porta mig ajustada.
—¿Hi ha algú per ací dins?
Un home alt i prim que eixia de la fosca de dintre feu grans escarafalls quan va veure’l.
—Home, Manolo!
S’abraçaren pegant-se palmades a l’esquena.
—¿Què hi ha de bo, grandot? ¿Què contes?
I Manolo va apartar el cap així enrere i se’l va mirar una estona llarga i va trobar que no havia canviat gaire. Potser sí que tenia la pell més aspra, quan t’hi fixaves, un rictus amagat sota la barba, i els ulls opacs, i els solcs del front. Poca cosa més.
—No em convides a passar?
Un titubeig i el cos llargarut de canyes seques es va moure ençà per indicar-li que entrés. I Manolo ho va fer, i a l’altre li va semblar que caminava amb una solemnitat impròpia, i el va seguir fins al menjador, i cap dels dos no es va dir res durant tres minuts sencers. L’amfitrió, aturat vora la taula, no sabia què fer i només pensava què hi ha de bo, grandot, i com pot ser que li haja dit això, després de tant de temps, què hi ha de bo, grandot, com pot ser. Manolo, mentrestant, amb les mans a l’esquena i palplantat davant del vell retrat que presidia la lleixa del fumeral, els avis de l’amic vestits de negre per al casament, movia el cap molt a poc a poc i remugava alguna cosa entre les dents.
Quan es va girar, tenia els ulls humits i el gest esblaimat i li va dir de vegades em passa això, que em marege, i l’altre li va oferir una cadira i el visitant va seure i quants anys feia que les parets no sentien aquell cruixit.
La còrpora de Manolo contra la fusta, una queixa inanimada, un subtil reconeixement.
Quan eren criatures, seien a taula per berenar, per fer els deures o per desplegar-hi un mapa de jocs que s’inventaven, de batalles reproduïdes amb soldadets de joguina, amb cigrons en perspectiva, llenya per als turons, branques que facin un bosc i, més cap ací, els tancs de llauna. Coses per l’estil. Hi passaven hores. De tant en tant, Manolo tirava el cos enrere i mantenia la cadira aguantada tan sols per dues potes, aclucava els ulls per deixar-hi les escletxes tèrboles de pestanyes i, un cop aconseguit l’efecte de món borrós i inestable, avaluava el conjunt amb posat d’enginyer.
Fins que la iaia de l’amic sentia la cadira cruixir i compareixia des de la cuina o des del corral o des de l’altra punta del poble, des d’on fos però instantàniament, se’l mirava amb el gest severíssim, i ell de seguida tornava a seure bé. Després, de vegades, els preparava una mica de pa amb oli, però, quan s’irritava, aquella dona semblava un esbarzer.
Com ara.
Des que l’havia vist entrar al menjador que no li havia tret els ulls de sobre. Dret al seu costat, el marit, allà emmarcat a la fotografia i vestit per sempre amb l’americana de mudar, encongia els muscles i deia que jo no m’hi fique.
Manolo es va escurar la gola.
L’amic va tenir un petit esglai. Abans que el visitant no pogués començar a parlar, li va oferir un got d’aigua, o de vi, licor, li va portar prunes acabades de collir, li va dir que aquí les coses, en fi, han continuat igual, que la iaia va faltar i que jo, en fi, em vaig casar amb Marieta, i que vam fer una festa bonica perquè, en fi, ja tocava, que han anat a voltar fins a la font i que de seguida tornaran i que t’ho dic en plural perquè, en fi, tenim un fill, i no podia callar, en fi, no podia callar fins que Manolo li va clavar els ulls tan tristos de calàpet i li va dir:
—No digues tant en fi.
—Perdona.
I es va fer un silenci. Un altre. Més breu, més intens també. Des de la lleixa del fumeral, l’àvia semblava expectant, Manolo va torçar una mica el cap i l’altre es va tapar la cara amb les mans.
Sanglotava.
Era aquell pesar dels mots que hauria hagut de pronunciar abans, molt abans: perdona, Manolo, perdona’m.
—Per què?
En sentir-li la veu, l’home va alçar els ulls enterbolits. Li va semblar que Manolo es desdibuixava i va acalar la mirada i va balbucejar que tu em vas escriure i jo mai no et vaig respondre, si necessitaves res, si et podia ajudar, el que fora i que no et vaig saber oferir.
De primer tenia una por i després tenia una pena i un remordiment, va pensar també, però això no li ho va dir.
Manolo ja semblava transparent. Amb una mà va tocar l’espatlla de l’amic, que amb prou feines hauria notat res, un sospir, un tel de ceba que cau suaument sobre el jersei, si no hagués estat per la gelor tan gran, tan blava i grisa i blanca com el pas d’una fulla d’afaitar.
Aleshores, sense enretirar la mà que ja no es veia, Manolo li va dir que no pateixis més.
I que la carta va ser una imprudència.
Tan sols això i la mica d’ell que encara s’intuïa es va acabar d’esfumar completament.
Mil vegades havia maleït aquell impuls, la simple necessitat de llançar un fil i sentir que mantindria així el lligam amb el seu món. Des de l’exili i la guerra que es torna a encendre per cremar-ho tot, va voler dir-los que no m’oblideu. Això va fer. Sense pensar que aquells mots escrits en un paper potser els comprometrien. Pensant-hi, després, cada minut de cada dia. Que si per culpa seva els havia passat res. Que mai no s’ho perdonaria.
Fins que el van acabar de matar.
I va venir a demanar disculpes. I es va trobar aquest joc estrany de miralls i de penediments. I no va saber què fer.
Però l’amic li va dir ara que hi ets, no te’n vages, Manolo.
La dona entrava en aquell moment i se’l va trobar que implorava a la paret i el va saludar i va deixar el fill a la butaca agombolat entre els coixins i després cadascú va anar a fer les seves coses i a la nit en van parlar i de seguida van establir que si s’hi volia quedar, que s’hi quedés.
—A la cambra, però, que no hi entre —va dir ella.
—És clar —va dir ell.
I ja va estar.
Pràcticament hi havia crescut, en aquella casa. Just era que hi tingués un lloc, ara també.
Tramvia de la nit
Pepa Guardiola
Tira-li fort, Paco, apa! Ara ja no pujarà ningú.
Ningú. Només jo. I a mi no m’aguardaven. Puja, però, també la dona. I dues parades més enllà, Ricard, que ells ja coneixen de sempre i que és per això —com jo, encara que per raons diferents— ningú.
Ricard passeja l’esguard pel vagó. Fa una ullada als seients buits i als ocupats per no importa qui. Creua la mirada amb les viatgeres que seuen davant de mi, dues netejadores de l’últim torn, com elles mateixes s’anomenen, dedicades a posar ordre i traure llustre als edificis públics. Ricard mostra complaença en veure-les. Llambrega la meua cara i arqueja les celles sorprès, li somric, feia temps que jo no agafava l’últim tramvia. Observa la dona amb una motxilla grisa que ocupa un seient al costat de la porta. Prem els llavis, la seua presència el contraria. Les netejadores també la miren, i intercanvien amb Ricard una alenada de resignació. La coneixen. La dona s’abraça a la motxilla com si fora un coixí acollidor i clou els ulls. Repasse mentalment el fitxer de personatges del vell «tramvia de Paco», la dona no hi és, ha de ser nova.
Ricard seu a prop de les netejadores, quasi enfront de la dona, les saluda. Elles li corresponen i continuen la conversa que les entretenia contemplant un mòbil. Les dotorege.
—Mira Mariana quin cartell tan impactant ha fet una jove de la quadrilla del museu, falta la data de la vaga. Venen molt preparades estes joves. Nosaltres, innocents, vam començar a treballar sense contracte, quasi agraïdes perquè ens pagaven per netejar.
—Hem espavilat, Lluïsa. Ara reclamem els drets de les netejadores. I guanyarem la vaga si anem totes juntes. Perquè el que han fet va contra totes.
Ricard també les escolta i intervé:
—Mariana, esteu revolucionades. Què vos passa?
—Passa que han tirat una companya per faltar a la feina en dies de regla dolorosa.
—Dona, no es pot deixar el treball així com així —diu Ricard.
—Si els homes tinguéreu la regla faria temps que estaria entre els primers motius de baixa laboral, que és el que reclamem —replica Mariana severa.
—I que readmeten la companya i li paguen les jornades que ha faltat —intervé Lluïsa indignada.
La dona les aguaita atònita. Els seus ulls ressalten sobre els vidres foscos del tramvia, entre les llums dels fanals i les ombres dels arbres dels carrers que corren en línia discontínua de davant arrere.
Un home musculós, de cara agra, s’apropa a la porta i prem el timbre de parada. Les netejadores callen.
El musculós colpeja amb la mà la motxilla grisa. La dona l’agafa amb un posat de dolor perquè no li caiga i descobreix un braç embenat. El cara agra la recrimina escarnidor:
—T’han pegat? No m’estranya, encara vos passa poc a les bandarres de la nit.
—Faça el favor de deixar la dona tranquil·la i no faltar-li al respecte —l’increpa Mariana.
El cara agra es gira i examina la netejadora amb fàstic:
—Una altra poca-solta! Si fores ma mare no et deixava eixir de casa.
—Calla, desvergonyit! —intervé Ricard aixecant-se furiós.
—Ja ha aparegut el gallet del galliner! —ironitza el provocador.
«Pont de Fusta», avisen els altaveus. El musculós abandona el vagó desafiant Ricard amb un gest.
El suau soroll del tramvia rubrica el silenci afectat que cau sobre el grup. El llenç de la ciutat adormida desfila pel plasma de les finestretes del vehicle que amaga misèries i al·leluies.
—Gràcies per defensar-me —mormola la dona.
—És el mínim que podem fer —respon Mariana sol·lícita—. Si necessites ajuda només has de demanar-ne. Si tens algun problema, si t’encontres malament… I si algú no et tracta bé… Anit vam vore com t’empentava l’home que t’espera a la parada. Estiguérem a punt de cridar la policia.
—És el meu home, està molt disgustat perquè treballe per la nit. Té por que em passe alguna cosa.
—Doncs sembla que la cosa que et passa és ell —sentència Lluïsa—, no has de consentir-ho.
—Hi estic acostumada— respon la dona avergonyida.
—Podem acompanyar-te a denunciar-lo —proposa Mariana.
—No, que em pegarà més —diu angoixada la dona—, i a vosaltres vos buscarà i vos farà la vida impossible, igual que va fer amb unes veïnes.
—No tenim por als maltractadors —intervé Lluïsa—, vine-te’n amb nosaltres. Et pots quedar a ma casa, estaràs bé i segura. Mariana viu a la mateixa finca.
«Pròxima parada…»
—És la meua, és la meua! — exclama la dona.
—Queda’t, t’ajudarem, ja hem acollit altres companyes —Mariana seu al costat d’ella i li posa una mà al muscle. La dona calla, acota el cap i resta immòbil, corpresa.
El tramvia creua la parada. Un home agita alterat els braços des de la vorera en comprovar que no para. Sona el mòbil de la dona.
—Si és ell no l’agafes. Envia-li un missatge. Digues que has perdut el tramvia, que vas a casa en taxi.
La dona tecleja tremolosa i envia. De seguida rep resposta «Et mataré, la palissa d’esta nit serà el triple que la d’ahir».
—No l’esborres. Demà el denunciarem.
—Compteu amb mi —s’uneix Ricard.
«Pròxima parada…»
—Anem! —les netejadores de l’últim torn s’aixequen, la dona amb elles.
—Per cert, com et diuen? —pregunta Mariana.
—Et portem la motxilla? —s’ofereix Lluïsa.
—Em diuen Rosa —respon tímida—, i no cal que m’ajudeu amb la motxilla, només porte un poc de roba, una muda per si en algun moment decidia no tornar a casa, com ara.
S’obrin les portes. Veig la silueta de les tres dones allunyar-se i mesclar-se amb les llums del passeig. L’últim tramvia de la nit continua. A fora, una airina matinera espavila les rames dels arbres.
«Pròxima parada, final de trajecte».
Un nas diferent
M. Jesús Bolta
—¿És aquest el Taf de Barcelona?
—Sí, però no cal que s’afanye tant.
L’home dels equipatges li donava el tiquet de la facturació de la seua maleta.
—Hi ha temps de sobres.
En ser dalt va sentir sobre la pell la refrigeració del vagó com una fresca benvinguda.
—Mamà, tu no puges. Açò arranca quan menys ho esperes.
—Una miqueta, dona. Només un moment per a deixar-te instal·lada.
—No es preocupen. Queden vint minuts encara.
—Mamà, vaig a buscar seient. Ara baixe.
—Elena?
Es va girar i va topar amb el somriure d’una dona de la seua edat, vestida amb elegància.
—Marina! Quant de temps!
—Sí. Venim de visitar la meua germana i tornem a casa, a Barcelona —va fer, senyalant l’home que tenia a la vora—. És Alfonso, el meu marit.
Després que Elena s’acomiadara de la mare, i mentre el tren eixia i buscava assolir la velocitat que l’havia fet famós, les dones es posaren al dia de les vides. Elena va dir que treballava de mestra; Marina, que tenia una filla, Gemma, de 16 anys. L’espòs, capbussat en el periòdic, semblava poc interessat en la conversa. A poc a poc, però, polides les ombres del passat i les clarors del present, la conversa es diluí i Elena es posà a contemplar el paisatge que desfilava. Hi reconeixia la corona de pobles que freqüentava, tocats per una nova manera d’entendre l’urbanisme i la vida; i hi discernia finques recents que atalaiaven les cases baixes, fàbriques que absorbien la mà d’obra dels voltants, i mansions dels adherits al règim.
—Quin desastre de món! —cridà Alfonso, de sobte, tot doblegant el periòdic amb ràbia. S’alçà i, sense mirar enrere, s’allunyà pel corredor.
—És molt nerviós —s’excusà Marina.
Malgrat el somriure forçat de l’amiga, Elena va intuir amargor entre ells. Quan el marit tornà, l’envoltava un núvol fosc. Per arrecerar-se de la tempesta, Elena va traure un llibre de la bossa, amb el desig d’acoblar-se al ronc del tren i perdre’s per les pàgines. De sobte, però:
—Interessant?
Era Alfonso.
—El llibre, dic.
—Oh, sí. És un…
—No prefereixes cosir o alguna altra cosa?
Elena callà. Havia identificat l’envestida i hi reconeixia la màscara: aparentar ser afable per tenyir l’odi. Marina s’havia esculpit en la cara una semi inèrcia bucal que s’estirava o reduïa al ritme de les intervencions del marit. Alfonso deixà caure la mà sobre la cama de la dona. Tot anunciava impertinències camuflades.
—Perdona la insistència: per què llegeixes?
Elena s’esforçà per dominar la ràbia. Marina, incòmoda, mirava a l’infinit.
—Perquè m’agrada i m’ofereix una visió de la vida que no tindria si no ho fera.
—Sense llibres no «veuries» la teua pròpia vida?
—Si no llegírem, el nostre univers seria el que ens ha tocat en sorteig. Seria difícil tirar mà d’altres realitats.
—I per què les necessites?
—Deus voler dir —corregí ella secament—: per què «una dona» les necessita?
L’altre no contestà. Ara colpejava lleument la cama de l’esposa. El gest semblava emmurallar un avís.
—Per què perdre temps ensumant el que els homes van superant? —reprengué Alfonso—. No creus que més val que doneu fills al món per atendre la nostra supervivència?
Elena havia tornat al paisatge, ara verge de construccions, tot i que l’endevinava escatat per carreteres que apuntaven a un futur convuls. Sospirà mentre s’encarava a la provocació.
—Supervivència? I qui s’ocupa de la nostra? No podem cuidar de nosaltres mateixes i dedicar-nos també a bastir projec…?
—Alfonso, em podries dur aigua?
Marina l’havia interromput de colp. L’home dubtà uns segons però, finalment, obeí.
—Perdona’l; sol clavar el nas on no toca. Té idees rares sobre quin ha de ser el paper de les dones.
Elena s’estranyà del to sever.
—Però la teua filla no estudia?
—Sí, encara que ell la vol traure del centre. No sé com acabarà, pobra…
—Com tu, estimada. Recordes de joves, com preteníem menjar-nos el món?
Tot d’una, una ventada de somnis adolescents se les va endur passat enrere: volien ser universitàries, llegir obres prohibides, fer auto-stop… Elena reia mentre que del rostre de Marina emanava un aire incrèdul. Fins que va tornar Alfonso. El contemplà com si pretenguera reptar-lo, però acabà fonent-se en el seient.
—Parlàvem de quan érem unes càndides —murmurà.
En aquell instant, anunciaren la fi del viatge. Sense previ avís, Marina s’aixecà i s’acomiadà de l’amiga de forma precipitada. Elena es quedà amb la boca oberta mirant com l’altra s’encarava a la porta d’eixida.
—Gràcies per l’exemple que li has donat —va fer el marit a Elena—. Crec que ha captat la classe de persona que ets.
Elena es preparà per a l’atac. Tanmateix…
—Una dona culta i lluitadora, lluny del que ella pretén per a la nostra filla.
—Lluny? No ets tu qui la vol convertida en consort submisa?
Per primera vegada, Alfonso va riure.
—No ho has entés. És ella qui rebutja tot allò que representes i que Gemma aspira a ser.
—Vols dir que…?
—Li busca marit; per això l’ha duta a una escola de monges que «formen» bones esposes. Jo aspire a una filla que vole lliure, com era sa mare quan me’n vaig enamorar; Marina, a una sense ales.
Tot d’una, uns colps a la finestra. Des de l’andana, la severitat del rostre de Marina confirmava les paraules de l’home.
—Ha sigut un plaer escoltar-te. Perdona’m que t’haja fet tantes preguntes i tan directes.
—Tranquil. Jo… Espera… Pren, per a la teua filla. Perquè veja que les dones també podem ensumar el món.
Alfonso llegí la portada del llibre: «Un nas diferent».
—Vaja. Sembla tot un programa.
I mentre allargava la mà per acomiadar-se, Elena, afegí, somrient:
—I tota una revolució.
Els altres fills
Lliris Picó
—Apa, alça’t, Carles. No faces parlar més. Si no, mira, quan vinga Maria et quedaràs sense contes.
—¿Maria? ¿És que vindrà avui Maria?
Isqué del llit. Se’n va anar en pijama a recórrer la cambra, com si cercàs algun objecte misteriós. Semblava no haver-lo trobat i va seure consirós a la catifa.
—Hala, Carles! No, que la Maria vindrà i tu estaràs encara «en bajoqueta».
El xiquet s’acostà. Deixà que el vestissen, però sempre buscant amb els ulls la difícil troballa.
—¿Tot el dia? ¿La tindrem tot el dia?
—Jo crec que sí. Hi ha molta feina. I és treball entretingut.
Sempre que Maria anava a casa, era una festa per al Carles. De lluny estant, mentre el vestien, ja la sentia cantar… «Amparito, la filla del mestre diuen que festeja amb un foraster. El diumenge, quan va a missa d’onze…» La veu riallera de la Maria li alegrava el dia i l’omplia d’eixa tendresa que de vegades la mare, dona eixuta i una mica autoritària, no li sabia transmetre. «La meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger», li cantava de vegades la Maria mentre li pentinava els rínxols rossos i, d’amagat li deixava posar-s’hi cintetes de colorets que li duia en cada visita. A la mama i al papa no els agradaria saber que el deixava posar-se llaços als cabells. Un dia, de fet, la mama el va enxampar emprovant-se les seues sabates d’anar a missa i es va posar feta una fera: que això eren coses de xiqueta, que ell ja era tot un home i que no havia de fer coses de «marieta», cridava com una boja amb una força que no sabia ni d’on l’eixia amb un cos tan menut i decrèpit com tenia, que deien en el poble que li va costar Déu i ajuda quedar-se embarassada, que el metge deia que amb aquell cossiu no podria tenir fills… A la força li les va fer traure i amb els tacons li va estar pegant a les puntes dels dits dels peus fins que no va poder més i va caure redó als peus del llit.
Al mas hi havia molta faena a fer i la mare era una dona de tarannà delicat, melindrosa i malaltosa i feien falta uns braços joves que despenjaren i tornaren a penjar les cortines després de rentar-les, que fregaren amb força els culs de les cassoles, uns bons genolls que s’arrossegaren pel terra per raspallar-lo a consciència, unes cuixes fortes que pujaren a les golfes la roba d’hivern perfumada d’espígol perquè no se la menjaren les arnes. Una dona forta. La Maria feia neteja al mas des que era quasi una xiqueta, molt abans que el Carles nasquera, quan encara vivia la iaia Amparito, la mare del papà, que va ser qui es va entestar a casar al papa amb la mamá, que era una dona massa de ciutat per assumir la faena de la finca, però que tenia un bon dot. La Maria arribava ben de matí, en els darrers anys amb els seus dos bessonets arrapats a les faldes. Un xiquet, el Joanet, escanyolit com els gats del bancal, i una xiqueta, la Marieta, roseta com un porquet de corral, ullets blau cel i amb els cabells llisos i daurats com el blat de l’era en temps de batuda. La mamá, de mala gana, els feia passar a la cuina i la tia Tona, la vella que ajudava a casa cada dia, els donava un got de llet amb coca d’ametles acabada de fer. I, fins i tot quan al Nadal passaven per casa saludar, i a arreplegar les estrenes, els preparava tortell amb xocolate. Al Carles li agradava baixar a desdejunar amb els bessons i imaginar que, per un dia o dos, tenia germans amb els quals jugar, mentre la Maria aclaria comptes tancada al despatx amb el papa. Això li explicava la tia Tona quan ell baixava corrents i preguntava excitat: «On és? On és la Maria?» «Aclarint comptes amb el senyoret» responia la vella mentre feinejava amb les ninetes estacades en les creïlles que pelava amb un posat pensatiu i sorrut. No recorda ara l’estona que tardaven el pare i la criada a fer la comptabilitat. El temps és tan relatiu! Han passat ja tants anys i tantes coses! Ho pensa ara mentre fixa la mirada de setí blau en la Maria, que amb moviments pesats però precisos amortalla la mamà. Llavors, mentre ella aclaria comptes al despatx, ell jugava amb els germans. Li torcava els queixos bruts de llet a la Marieta amb un tovalló de fil de l’aixovar de la mare, brodat amb les seues inicials. A casa, tot tenia les inicials de la mare. Tot: les tovalloles, la vaixella, la coberteria, les estovalles… I tot era perquè ho heretara ell i ho conservara per a la seua descendència, que ell era l’hereu! Tantes voltes li ho deien, això… Però no n’ha tingut, ell, de fills… Ni tampoc es va casar per moltes fadrines que li presentaven els pares. Totes de bona família. No en volia cap, ell, de dona!
—Quin rosari vols que li posem —la Maria li interromp els pensaments—, el de nacre o el de plata?
—Posa-li el que vulgues tu. —Li busca els ulls un instant. On és la Maria que recorria el camí del mas cantant amb els altres fills arrapats al davantal? On és la jovençola que els contava històries Això diu que era fa molts anys en un mas un mig pollastret que un dia es trobà un dineret… mentre planxava llençol a llençol tota la roba blanca de la casa? Vella i ajupida sobre el cos inert de la mare, sembla que les dues s’hagen mimetitzat, que se n’hagen fet una, si és que en algun moment de la vida van deixar d’estar indefugiblement unides…
—I sabates? Li posem unes sabates? —Li pregunta tot deixant la caixeta dels rosaris sobre la tauleta de nit.
—No. Que vaja descalça —respon rotundament el Carles—. Allà on va no necessita unes sabates de taló.— Amb no poc esforç, ajudat pel bastó, s’alça de la butaca on ha estat vetlant la mare durant les darreres nits i s’acosta a la finestra. Enretira la cortina de vellut verd maragda, gruixuda i una mica polsosa. Aviat es farà de dia i vindran les veïnes a resar fins l’hora de l’enterro. De lluny, com en un somni, li arriba el dringar de les tassetes de porcellana i l’olor del café que la Marieta prepara per a quan arriben les dones. Ix el sol i el Joanet haurà de portar les ametles a la cooperativa… Espera que en traga un bon preu, enguany la collita no ha estat bona… Des que va morir el pare, la finca va com va… Els bessons s’ocupen de la faena i la Maria ha tingut cura de la mama tot aquests anys i ell ha fet la comptabilitat, primer sol i després amb el seu secretari, que el vindrà a buscar després de l’enterro, per allò del què diran…
Corbs al migdia
Teresa Broseta
La filla major es bellugava dins la cuina fent-la viure, vibrar, a força de sons, fum, cataractes d’aigua despenyant-se al llavador. Un gat negre, gran, assumia el paper de protagonista en aquella barrumbada, en tant que es coïa la carn i el peix dissolia en l’oli l’oblidat cor de la mar. Per la finestra entrava el sol, i un dring proper de martells li posava veu. Fora feia olor a pa acabat de coure. Olives, formatge, vi, una lletuga, tot plegat s’aixecava en primer terme des de la seua elemental presència vinguda del camp i de les gents del camp, terrossos vius, cremats, alé del camp mateix.
Assegut a cavall en la cadireta de boga, mirant-se com podia en l’espill minúscul que es mantenia dret a males penes sobre la taula de la cuina, el pare es feia les últimes passades de navalla pel rostre renegrit pel sol i solcat d’arrugues. Satisfet del resultat, netejà la navalla amb un drap net, però grisós per l’ús, i el plegà després amb cura per a torcar-se les restes de sabó de la cara. Entre torcada i torcada, sempre en un silenci que la filla major coneixia de sobra i respectava a contracor, passejava amunt i avall uns ulls carregats de melancolia i aspirava amb força el perfum de la vida. Només amollà el drap quan la seua dona, les galtes enrogides encara per la calor del forn, entrà a la cuina amb la cistella plena de pa calent i aleshores, alçant-se d’una revolada, s’hi atansà a olorar-lo com un gos. La rialla de la dona va ser breu com una carícia.
—Què fas, home?
—Olorar la glòria!
Amb una tendresa aspra, la dona pessigà el pa i li entaforà en la boca un bocí calent com l’infern. Mentre el feia ballar entre les dents per a no cremar-se, els ulls de l’home espurnejaren de gratitud i estima. En aquell moment, la filla menuda tornà del galliner amb la cistella dels ous del dia, més de mitja dotzena, i en demanà també el seu pessiguet amb un gest de cadell entremaliat. La mare s’apressà a satisfer-la i, abans que ho demanara, li’n donà també un bocí a la filla major, que li ho va agrair amb un somriure. Mirant com assaborien amb plaer el pa acabat d’eixir de les seues mans, la mare dissimulà l’íntima satisfacció amb una queixa de rutina.
—Si no pareu, després no dinareu.
La filla major alçà la tapadora de l’olla i el perfum del putxero es va esbandir per la cuina, subratllant la incongruència de l’amenaça i provocant un gest divertit a totes les cares. El gat negre i gran, a qui ningú havia oferit ni una molla de pa, abandonà la cuina amb un posat ofés i anà a tombar-se al sol, a la vora de la porta, deixant anar un badall d’infinit desinterés. La mare tastà el caldo del putxero i va assentir, satisfeta. La filla major, acabada la faena, es llavà les mans en la pica i aigua i marbre cantaren a l’uníson una melodia alegre i lluminosa. La filla menuda es mirava de gaidó en l’espillet del pare i assajava caigudes d’ulls que encara estaven lluny de ser provocatives. El pare la deixà enjogassar-se una estona i, després, embolicà navalla i espill amb el drap grisós i ho entaforà tot en la coixinera que portava lligada a la cintura.
En aquell moment sonà una campana en la distància i, en el prat, el gos d’atura començà a udolar com un llop que acabara d’albirar la lluna. La família va romandre immòbil uns segons, els cors inquiets i la respiració continguda, les cames tremoloses i els ulls clavats en un horitzó que només ells podien veure. L’udol no minvava, ans al contrari; Carbó sabia ben bé com fer la seua tasca.
No calien paraules i no les malbarataren. Mentre els pares s’abraçaven estretament i apressada, la filla major va moure lleugerament cap a l’esquerra la taula de la cuina i la menuda, ràpida com un esquirol, alçà el tauló de fusta que protegia l’entrada del rebost secret. El pare, sempre en silenci, s’escolà àgilment per aquell forat obert arran de terra i només quedaren a la vista les seues mans de fusta vella, aspres de treballar la terra. I en aquelles mans calloses i estimades anaren dipositant les tres dones, sense pressa però sense pausa, la gerra d’olives i la peça encetada de formatge, les tomaques acabades de collir i el pitxer d’oli, el sac de creïlles i més de la meitat dels ous del dia, el manoll de cebes tendres i la pastera plena de farina, la marraixa de vi i el pot on s’adobaven les anxoves. Quan només quedaren a la vista tres ous frescos, una lletuga una mica marcida i el putxero que encara bullia al foc, les mans del pare desaparegueren també de la vista i la filla menuda, mossegant-se els llavis per a no plorar, s’apressà a tancar de nou el forat.
Mare i filles, les mans suades i els cors bategants, tornaren a posar la taula de la cuina al seu lloc i s’abocaren a mirar per la finestra. El gos, complida la seua tasca, havia deixat d’udolar, i el silenci s’havia tornat amenaçador de tan perfecte. Ja no sonava el dringar dels martells i, amb ell, havien guardat silenci les merles, i havien callat les blanques, i havien emmudit les caderneres i els rossinyols. Per l’últim revolt del camí polsós i estret que menava a la casa apuntaren unes botes negres, i es deixà veure el verd brut dels uniformes dels soldats, i brillaren al sol els canons dels fusells.
El gat negre i gran, conscient del seu paper, s’alçà sense pressa i, majestuós, anà a tombar-se sota la taula, damunt del tauló que les tres dones havien de fer esforços per no mirar de cua d’ull. En l’últim segon, quan les botes dels soldats ja fregaven la porxada, la filla menuda tirà un bon grapat de sal al perol. Ningú no dinaria, aquell migdia. Tampoc els corbs.
La intenció
Raquel Ricart
L’home va eixir de la taverna, evitant que la llum li entràs als ulls envermellits, ferint-los. No volia veure llum de cap manera. Tot ell es tancava en mil portes de foscúria. Portava massa alcohol i massa desesperació allí, davall la pell, cremant-li. El seu company va sortir també a la porta amb el clar desig de cridar-lo, però la veu se li va fer independent al moment d’anar a trametre-li el complicat missatge i es va fer cançó. Una cançó al·lusiva a la mosca que pica la gent de sobte, capaç de fer-la fugir sense motiu en plena eufòria.
Li havia passat sempre, que les cançons li eixien soles quan havia d’explicar veritats incòmodes o donar males notícies. Com una incapacitat innata per infligir dolor als altres. La primera vegada fou quan el iaio morí al seu costat, tots dos sols al secà on havien anat a plegar garrofes. Havien parat a fer un mos, perquè el sol ja començava a calfar de valent i el iaio havia dit que millor fer la faena prompte i en acabat esmorzar i cap a casa. Portaven pa i una carmanyola amb esgarrat: albergínia, pimentó i abadejo. Gustós, ben regat amb oli. L’avi tallava la llesca de pa i de colp el mirà. Li digué adeu amb els ulls i caigué de costat. En caure l’avi, la navalla li saltà de les mans, i ell, el net, el company de l’home que va eixir de la taverna, que llavors era un xiquet d’onze anys, no feu res durant una bona estona. Mirà la navalla i l’associà per sempre més a la mort sense avís, sense paraules, sense expressió de dolor, sense ranera de la mort. Sense res de res. La mort en sec. Tornà al poble a peu sota un sol de justícia. Arribà a casa que la mare ja parava taula, i en comptes de dir el iaio ha caigut mort enmig del camp, es posà a cantar a l’aire, un cant pla però molt sentit que parlava del vestit de dol de les garrofes en juliol.
Anys més tard, quan festejava amb Caterina la del Pigat i ella li digué al cap d’un temps que ja era hora d’anar pensant en casar-se, que si volien tindre fills no era qüestió d’encantar-se, li isqué un cant d’estil, un avi que jo tenia, abans de morir digué: no tingues pressa xiquet, que és molt fotuda la vida, i al meló i al casament, cal fer-li un bon pensament. Després de la cançó, Caterina alçà el peu, li foté una puntada a la canyella que el deixà ben amarg i ací pau i allà glòria s’acabà el festeig.
Sa mare, que li coneixia la dèria, l’alliçonà abans d’anar a fer el servei militar, que allà no et pots posar a cantar quan tingues un disgust, que, llevat dels soldats, tot són homes drets i fets que no ploren mai davant ningú, ni volen mostrar ni contemplar febleses. Però els consells foren aigua en cistella, i tres vegades en els tres primers mesos, mentre feia la instrucció, anà a parar al calabós per cantar-li a un sergent, a un tinent i a un capità.
La tercera vegada que entrà al calabós ja era entrat l’hivern. Feia molt de fred i agafà una pulmonia que es va complicar força. Passà un any sense cantar a l’hospital militar i quan es recuperà, l’enviaren a casa amb tot de recomanacions per a l’estat precari dels seus pulmons. Sa mare es pensà que li havien evitat la jura de la bandera per si es posava a cantar.
Després d’això se n’anà a ciutat. Abandonà el poble perquè aquella estada entre homes li havia obert els ulls, li havia despertat el foc del desig i la passió. Aquelles nits en blanc, estirat al catre i voltat d’homes joves com ell, musculosos uns, prims uns altres, de pell colrada i lluent el que tenia més a la vora de la dreta, o de pell blanca pigada i delerosa de carícies el que tenia a l’esquerra, li havien fet entendre per què li havia cantat a Caterina i per què, després d’ella, no n’havia buscat cap altra.
La mare ho sabia tot sense dir res. Per què, sinó, no l’havia aturat en dir-li que se n’anava del poble? Per què l’havia mirat d’aquella manera que era com el vellut dels guants negres que tenia desats al calaix de la còmoda que ell mirava de menut i s’emprovava d’amagades?
El pare, per contra, no ho podia saber. Saber-ho hauria estat com una navalla i hauria fet la mort de l’avi. Sense avís, sense paraules, sense expressió de dolor, sense ranera de la mort. Sense res de res. La mort en sec.
Mesos després, aquella nit, a la taverna on anava a parar moltes nits quan acabava de treballar, havia tingut un ensurt en veure’n un com ell. No hauria estat capaç d’explicar com ho havia sabut, però n’havia tingut la certesa a la primera mirada. Després de la primera, s’havien mirat més vegades. Moltes. Ell, a la cadira del racó on seia sempre. L’altre, recolzat al taulell. Ell l’havia mirat posant intenció. Havia vestit els seus ulls amb el vellut dels guants de la mare. I l’altre… De l’altre no en sabia la intenció, però la manera com el mirava se li havia enganxat tot seguit a les teles del cor i s’havia sentit, en tot, company. Ell havia begut poc. Volia estar seré. L’altre havia begut molt, un got de vi darrere un altre mentre es miraven a la vista de tots, d’amagades de tots. Finalment l’home va eixir de la taverna, evitant que la llum li entrara als ulls envermellits, ferint-los. No volia veure llum de cap manera. Tot ell es tancava en mil portes de foscúria. Portava massa alcohol i massa desesperació allí, davall la pell, cremant-li. Ell va sortir també a la porta amb el clar desig de cridar-lo, però la veu se li va fer independent al moment d’anar a trametre-li el complicat missatge i es va fer cançó. Una cançó al·lusiva a la mosca que pica la gent de sobte, capaç de fer-la fugir sense motiu en plena eufòria.
Massa depriment
Anna Moner
—Passa, passa per ací. Posa’t còmoda… En un instant soc amb tu.
Desaparegué fins a l’interior, deixant-la tota sola en aquell racó del saló tebi, confortable, amb tapissos, catifes, un sofà tou, llenços de preu, llibres decoratius i d’altres detalls, tots escaients i de bon gust. Quan reaparegué, devers cinc minuts després, havia mudat d’aspecte. Portava quelcom molt lluent, d’un color delicat. Creuava ara les cames amb més desimboltura, perquè allò que llavors duia les enfundava de llustrosa suavitat davall la falda.
Malgrat l’aire altiu i distant, l’ama de la pensió se li afigurà agradable, si és que una persona pot resultar agradable sota un vestit tan sumptuós i passat de moda. La generosa tassa de te negre i el tros de pastís de poma que li havia oferit abans de seure a la butaca evidenciaven certa predisposició a mostrar-se atenta i sociable.
—Així que ha vist el cartell de casualitat… Sí, potser hauria de col·locar-lo en un lloc més visible. Les fulles de l’heura el tapen.
Com que es tractava de reflexions personals fetes en veu alta i tenia la boca plena, no contestà res.
—I diu que acaba d’arribar a la ciutat i que demà s’incorpora al nou treball… Infermera…
Assentí amb el cap mentre mastegava el dolç sense deixar d’observar la propietària de la casa. Una dona d’uns setanta anys, alta, sarmentosa, de veu enèrgica i cara angulosa.
—Que bonic això de fer el bé, estimada. Tindre cura de qualsevol criatura malalta i desvalguda. Jo no podria… No tinc ni paciència ni les teues mans. Que fines, que blanques… Lliures de les taques del pas del temps —digué amb una mescla d’enveja i d’amargura mentre es fregava amb resignació les clapes marronoses que tenien les seues, com si volguera esborrar-les—. Disculpa que et parle de tu —apuntà, reprenent el to cordial i animós d’adés—. Ets tan joveneta! Vint-i-tres?… L’edat ideal! Ah! La joventut i la bellesa se’n fugen tan de pressa… Els vells ens hem d’envoltar de joventut!
La desconcertava la manera en què s’expressava. Li semblava tan histriònica. Li recordava una actriu veterana en decadència, una diva destronada atrapada en la glòria del passat. La incomodava. La mirava tan fixament amb aquells ullets clars emmarcats en les parpelles inflades, plenes d’arrugues. Per un moment, pensà que s’havia precipitat, havia llegit «Allotjament i desdejuni» quan el sol ja s’havia post i una pluja fina començava a mullar-ho tot. Tanmateix, abans de tocar a la porta, havia aguaitat per la finestra i el que havia vist li havia causat bona impressió. La casa, a una distància a peu d’uns deu minuts de l’hospital, estava neta i el gos gitat davant de la llar i el lloro blanc que dormitava plàcidament amb la cresta plegada dins de la gàbia, li havien donat confiança. «Sempre pots fiar-te dels amants dels animals. I aquests semblen molt ben ensinistrats. El basset està tan relaxat amb les orelles a terra i el musell contra el ventre… A més, és escandalosament barat i inclou el desdejuni! Ja buscaré amb temps un apartament per a llogar a un preu assequible», cavil·là fent un glop llarg a la infusió.
Li costà engolir-se’l, un sabor d’ametlla amarga se li enganxava al paladar. En una altra situació, no se l’hauria pres, però necessitava entrar en calor. Notà que la propietària de la casa feia dies que no parlava amb ningú, continuava dissertant sense convidar-la a entrar en la conversa.
—No m’agraden els diumenges. Ara bé, quan es transformen d’improvís en un dia laborable, són excitants. No t’esperava!… Per això m’he vestit per a l’ocasió. No és admissible rebre els nous inquilins amb bata i sabatilles. —L’hostatgera intentà allisar amb la mà els plecs de la falda de seda mal planxada.— Cada matí em desperte preguntant-me quan sonarà el timbre. La soledat és molt criminal. Fins fa un any, era una ermitana depressiva i ara, ja veus! No llogue l’habitació pels diners, sinó per la companyia. No és gens fàcil trobar la persona adequada. Soc molt selectiva. M’entens?… Sols admet a la meua pensió dones primes, de complexió menuda, trets agradables, discretes… Com tu, estimada! Creu-me! Els joves et donen vida! —sentencià—. Estarem molt bé! Ja ho veuràs!
Tot estava impregnat d’una olor picant, una mica agra. Les cortines, els mobles, fins i tot la patrona feia olor de cuir vell.
—Un poc més de te? Tonifica! —Li tornà a omplir la tassa, anticipant-se a la resposta.— L’inconvenient? L’amargor… Si l’enguls ràpidament, no la notes —reblà—. S’empassà un parell de glops més i, de sobte, es quedà quieta amb l’esguard clavat en el lloro.
—Quan he mirat per la finestra…, hauria jurat que estava viu… —exclamà atònita.
—No, estimada! Robespierre ja no… parla. Era molt xarraire! T’agrada? L’he dissecat jo… I no és l’únic —remarcà enjogassada com una xiqueta—. Què em dius de Beethoven? —Agafà el gos al braç i començà a acariciar-li les orelles, dures, rígides.— La taxidèrmia s’ha convertit en una passió. Disseque totes les meues mascotes. Ací baix he col·locat les favorites, però al pis de dalt hi viuen un parell d’orenetes blaves, una tórtora, un pit-roig mascle, un colibrí femella i un simpàtic canari color taronja.
Escoltava estupefacta l’entusiasta hostatgera-taxidermista amb la tassa de te apegada als llavis. Bevia i observava. Ara, els animals li pareixien tan morts.
—No és complicat. T’estrenes amb ocells i mamífers menuts i acabes plantejant-te obres més ambicioses, més agosarades. No és tan dramàtic com sembla, estimada… Tots havien de morir en algun moment. Ara bé, en alguns casos, he intervingut! —Fregà divertida el musell del gos i li feu una picada d’ull.— Es fa tan llarga l’espera i resulten tan adorables quan estan quiets, quan els moviments no deformen la seua bellesa… No puc resistir-me! No em mires així, joveneta. Insistisc. Tots hem de morir! No hi ha dia en què un animal no en mate un altre per alimentar-se. Què és més cruel? Matar per a menjar o matar per a immortalitzar? Jo no mate per a alimentar-me. Soc vegetariana. I tu, estimada… Menges carn?
La pregunta sonà un punt agressiva.
—Ha tingut més hostes a la pensió? —s’atreví a preguntar finalment amb un fil de veu, abans que la tassa li caiguera de les mans i tot es fera fosc.
—No, estimada, tu ets la primera! Buscarem un lloc fresc i solejat on instal·lar-te. La pròxima vegada calcularé millor la dosi de cianur. —La taxidermista li adreça el cap i li obri la boca.— Les teues dents són una preciositat. Segur que tens una pell suau, sense màcula.
Reveillon
Elvira Cambrils
Els aspres sorolls de les portes, obrint-se i tancant-se amb violència, tenien quelcom de cinglada dins la casa quieta. Tumults amagats ascendien una mica tremolant fins a la mà, i aquells cinc dits impacients tancaven la ira davall la pell. Quan els va veure aturats al respatler de la butaca es va adonar perfectament com el glatit de la sang s’hi crispava mentre que Adela parlava.
Estava tan a prop d’ella que només seria fer-los baixar fins al coll, clavar les ungles en la pell i prémer-lo amb l’ajuda dels altres cinc que ja esperaven delerosos. A la teua germana, no li agrada que li diguen les veritats, continuava parlant; és una artista i creu que a les artistes se’ls ha de permetre tot. Per què no calla?, es preguntaven els dits. Prou, calla d’una vegada!, suplicaven. Però era inútil implorar al vent que s’oblidara de violentar les canyes o a l’infant que jugara lluny del penya-segat. La culpa és meua per haver-vos consentit tant. Pobretes les meues xiquetes, sense pare. He hagut de fer de pare i de mare. I es veu que no ho he fet prou bé, va prosseguir amb la lletania que l’havia acompanyat des dels cinc anys. No, més no!
En tancar-se la darrera porta, el colp ciclopi va retronar en la quietud amarga dels seus dits. La casa va gemegar com la fràgil barca sacsejada per l’embat de les ones i les ungles van arrapar la pell de la butaca. No tenia valor, mai no n’havia tingut. Sempre havia sigut la pacient, la bona, la que recordava l’aniversari de la mare, la que somreia en les dificultats. I, malgrat tot, mai no havia fet prou per a ser reconeguda, ni tan sols quan va telefonar il·lusionada per dir-li que havia aprovat el MIR. Tindràs prou nota per a optar a cirurgia?, va gosar dir-li. La va odiar profundament. Com el llamp a l’arbre.
—Ves i apaga el forn que, damunt, se’ns cremarà el rostit, va ordenar.
Ella no es va moure.
Adela va continuar a la seua:
—I tu, per què no has fet res per impedir que se’n vaja? Jo sé per què. T’agrada posar-la en contra meua, destapar la maldat, airejar la gelosia. Sí, és això. Sempre has estat gelosa de la teua germana. Ai, com em feu patir!
Com gosava pronunciar aquelles paraules odioses? Per què volia ignorar el que cridaven les parets i els quadres? Fins i tot els testos que florien a la balconada es regiraven indignats per tanta ceguesa. Ara descarregaria contra ella la frustració davant d’un ordre que se li resistia, el que imposava a capa i espasa, enfrontant-se a tot i a tots els que intentaven fer-la entrar en raó. No veus que fas patir les xiquetes amb la complicitat d’un dolor que no els pertany? Deixa-les volar, que facen la seua vida, no les condemnes a un dol perpetu. Quina culpa tenen les criatures que son pare s’haja llevat la vida? Però Adela ho sabia tot. Ho decidia tot. Adela, la mare exemplar; Adela, la confident; Adela, la superpsicòloga; Adela, l’assessora cultural. Adela, la gran xantatgista.
—Mira-la com s’ha posat per un no res!
—Per un no res, deia. Mare, és veritat que el pare se’n va anar de casa? Que no es va suïcidar com ens has fet creure? Que anava a trobar-se amb un home quan el cotxe se’n va eixir de la carretera? Que volies que l’odiàrem per haver-nos abandonat? Per un no res. Quines bogeries dius? A tu el que et passa és que ets massa fantasiosa i t’agraden molt les pel·lícules. La vida no és tan enrevessada com les teues novel·les. El pare passava una mala època, patia depressió i això és tot. Si vols una història, inventa-la i no cerques secrets de família inexistents per a vendre llibres. Mare, per què ens ocultes la carta de comiat? La vaig destruir per a no produir-vos més dolor. Mare, ets una mentidera!
—La teua germana no és ningú, però té un prompte molt lleig.
Els dits es van remoure inquiets.
—Deus estar contenta, no? Hauria sigut millor que no vingueres, que te n’anares amb el nóvio que dius que tens. No calia malbaratar el sopar escalfant-li el cap a la teua germana. Sempre has sigut rancorosa. Es pot saber quin mal t’he fet perquè em tractes així?
Els mots revelaven una realitat obscena. Si el respatller de la butaca poguera parlar hauria cridat que els dits, cansats de la infàmia, avançaven cap a la gola, que valia més callar i demanar-li perdó per haver-la humiliat, per sotmetre-la a la crueltat de tu m’has de respectar perquè soc una mare viuda i no puc controlar la filla menuda, que ha eixit a son pare. Una crueltat titànica, dia rere dia, quan era una criatura innocent, quan va despertar a la raó filosòfica i es va rebel·lar contra la sense raó de l’autoritarisme matern, quan va marxar de casa, quan va tornar, quan va dir que es casava, quan va haver de celebrar la boda al gust de la mare, quan va renunciar a l’hospital de Berkeley perquè estava massa lluny, quan el marit li va demanar el divorci.
—Què fas, tu, ara? No estic per a massatges.
Els dits van prémer el coll ossut i fràgil d’Adela, que va començar a estossegar.
—Para, que em fas mal!
I van continuar amb més força. Sí, ho podia fer! Els dits s’abraonaven a la presa amb un plaer desconegut. De sobte, però, el rostre del seu xicot es va interposar com una premonició i van afluixar. Les mans es van desplomar sorpreses. D’esquena a la reina destronada, va avançar cap a la porta del saló menjador.
—Si goses travessar aquesta porta, no tornes per ací.
—Tranquil·la, Adela, ja no em veuràs més.
Les copes, els plats i els coberts que esperaven impacients el rostit la van veure allunyar-se. Al seu darrere, un suau vent primaveral escampava aromes de violeta.
Finestra al buit
Mercè Climent
Era a poqueta nit i a l’ambient hi havia una dolçor mig agra de primavera encetada. El jardí, en la seua infantesa, brollava a penes de la terra remoguda, i el bosquet d’arbres fruiters era sols un rígid sembrat de vares simètriques i dretes davant de la casa. A dins feia olor a tancat, i a humitat, i a pintura encara fresca. I s’hi sentia fred, un fred poc natural. Semblava com si l’hivern hagués oblidat l’ombra a l’interior deshabitat del xalet…
Roser estava sola però no s’hi sentia. Tot i que la mare sempre li havia parlat de fantasmes, no hi creia. Almenys no en aquells fantasmes. Però no podia evitar sentir la presència de cadascuna de les ànimes que abans que ella havien habitat aquella casa. Era una presència que no sabia com mesurar. Tenia les unitats del temps, de la distància, de la massa… Però, sobretot, de la gravetat.
Però no era això el que la feia sentir acompanyada. A dintre li bategava una nova vida. Després de perdre dos fills, estava convençuda que la nova criatura s’arrelava fortament a les seues entranyes; com la llimera, el taronger i el nesprer, plantats unes setmanes arrere, a la terra.
Des del principi, ella i els seus germans havien decidit posar la casa a la venda, tot i que cadascun d’ells es va imaginar comprant-ne la part corresponent als altres germans per viure-hi, com havien fet els seus iaios primer, i els seus pares després. Era un xalet just al centre del poble, on el poble encara era poble, amb dues plantes, un terrat —ells sempre els van dir així, a les golfes—, un pati amb llavador i un hort per on entrava la llum, l’aire, la vida. Un hort que havia estat una escola per a ells, on havien après l’estima incondicional per la terra i pels seus.
Hi havia el problema dels diners. Tots vivien en precari, com quasi tota la gent de la seua generació. Calia fer una gran inversió perquè la casa fora habitable: arreglar la teulada, canviar la instal·lació de llum, construir un bany dins de la vivenda —el bany sempre havia estat al pati—, obrir alguna finestra… Però en el fons sabien que els diners no eren el principal inconvenient.
Cap d’ells no volia conviure amb fantasmes. No els fantasmes que arrossegaven les sabatilles d’estar per casa a altes hores de la matinada ni els que fonien les peretes les dates assenyalades. No, no eren aquells fantasmes que només la mare pressentia els que els feien por, sinó els que romanien tancats en un racó de les seues memòries. Una cambra fosca, sense finestra, com aquella en què dormia l’oncle que es va tornar boig. Un habitacle metafòric però tangible que, com la caixa de Pandora, guardava tots els mals: la guerra i el silenci que acompanyaria per sempre més el iaio, la pólio que va deformar les cames del pare quan només tenia un any de vida, la vergonya de la iaia que el va tindre tancat al terrat perquè ningú del poble en parlara, la ràbia que sentia el xiquet innocent que començava a caminar amb ajuda d’un bastó i que es transformaria en una incontrolable ira, la bogeria de l’oncle i la seua mort prematura, la malaltia de l’oblit que la iaia va patir durant anys, la llarga lluita del pare contra un càncer terminal, el sofriment i la tristesa en la pell dels dies, el crim insospitat i la impossibilitat del perdó, la vellesa en els rostres encara joves i les altres morts… Valia més que estigueren tancats amb pany i clau, perquè era l’única manera de continuar vivint. Ser propietari de la casa implicava quedar-se amb el manoll de claus que obria totes les habitacions, inclosa la prohibida, i caure en la temptació d’obrir-la una vegada i una altra, com van fer les esposes de Barbablava, i ofegar-se en un buit de profunditats inabastables.
La dona de la immobiliària els va dir que si condicionaven la casa els seria més fàcil trobar comprador. I ho van fer. La van buidar completament, van pintar les parets de blanc i van arreglar l’hortet. Només van conservar alguns mobles. El conjunt del dormitori de matrimoni, la taula del menjador amb les cadires a conjunt, els dos balancins de l’entrada i la taula de pedra del pati, intacta a pesar dels anys excepte pel rovell de les potes de ferro. A les poques setmanes ja hi havia un matrimoni jove, amb un fill de dos anys i un altre de camí, interessat. Roser i els seus dos germans hi van celebrar un dinar de comiat en què van recordar moltíssimes anècdotes. Les divertides i entranyables, les altres es van quedar tancades a les respectives cambres.
Roser encara hi va tornar un altre dia. Potser els seus germans, en secret, també ho van fer. No et pots acomiadar quan estàs acompanyat, almenys no com cal. Intuïa que seria la darrera vegada que trepitjava la casa, l’endemà lliurarien totes les còpies de les claus als nous propietaris.
Va visitar cada estança, també el terrat, i en va fer fotografies, però per alguna raó no va eixir a l’hort. Potser perquè començava a fer-se fosc i, tot i que ja era primavera, encara refrescava a les nits. Va obrir la finestra de la sala d’estar que s’hi abocava, i es va quedar quieta mirant, o més bé intuint, d’on venia aquella intensa olor de terra. Va tancar els ulls i va inspirar fortament.
Sense moure’s d’aquella posició va levitar fins a la cambra de la memòria. A dintre era fosc, però encara va quedar més fosc quan va tancar la porta. Va seure en terra, just al centre, i abraçada als seus genolls va començar a plorar. Sense consol possible. Quant de dolor s’hi amuntegava! Que fàcil era deixar-se amanyagar per ell! Un aleteig a les entranyes la va avisar que ja en tenia prou, de recrear-s’hi. Es va alçar i abans de tancar la porta —per sempre?— encara va deixar el darrer mal: l’adeu a la casa familiar i la culpa per haver-se’n desfet.
Va obrir els ulls. A fora era totalment fosc. Va tancar la finestra i instintivament va col·locar el palmell de la mà al vidre. El va notar glaçat i un calfred li va recórrer el cos. En aquell precís moment va prendre consciència que era òrfena, algú havia podat les branques superiors del seu arbre genealògic. Ja no quedava ningú per damunt d’ella: cap dels seus iaios, ni el pare, ni la mare… Estava convençuda que el dolor era exactament el mateix que si haguera tingut quatre, deu o setze anys. Ella tenia la teoria que el dolor tenia forma gasosa i, per tant, ocupava tot el volum del recipient que el contenia. El dolor era absolut o no n’era. Ara tot el pes de l’univers queia sobre ella, tanmateix tenia una gran responsabilitat que no podia desatendre: construir l’arcàdia del seu fill, els records on una vegada i altra voldria tornar. A diferència d’ella i dels seus germans.