Maria Lacueva

Maria Beneyto i Cuñat ha sigut una de les escriptores valencianes més conegudes, guardonades i valorades, tant pel públic general com pels especialistes, cosa que no ha evitat que al llarg dels darrers anys la nostra societat l’haja mantingut envoltada en l’oblit.

Pel que fa a la seua biografia, s’han fet públiques copioses dades que de vegades presenten algunes contradiccions. De fet, tal com ha pogut comprovar la Comissió de l’Escriptora de l’Any 2025 Maria Beneyto de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’acord amb el certificat de naixement i el passaport de 1960 de Maria Beneyto, depositat a l’Hemeroteca Històrica Municipal de València, l’autora va nàixer a València en 1920, i no en 1925, com ella va declarar sempre. És sabut que de xiqueta va marxar de València a Madrid amb la seua nombrosa família (set germans, entre els quals ella era la més menuda a més de l’única xiqueta), ja que el seu pare volia triomfar com a autor de teatre a la capital de l’Estat. El poc èxit aconseguit va dur els Beneyto a una situació de penúria econòmica, que va afectar el desenvolupament físic i la salut de la futura escriptora.

Beneyto va començar a fer les primeres provatures literàries a l’escola i va aprendre les regles mètriques castellanes de manera autodidàctica. El 1937, quan el govern republicà es va traslladar a València, la família va tornar a la ciutat, on el pare, obertament implicat en la causa republicana, fou ferit i va morir el 1938. El triomf del franquisme i els canvis que se’n van derivar, especialment els paradigmes femenins que la dictadura es va afanyar a instaurar, van afectar tant els individus com la societat en general. La supervivència de Beneyto durant els primers anys de postguerra va resultar, doncs, tremendament complicada, ja que no comptava amb recursos econòmics i, a més, va patir les conseqüències de formar part dels vençuts: els germans van ser obligats a repetir el servei militar i la mare, rapada i empresonada durant tres mesos, es va quedar pràcticament cega a causa d’unes cataractes.

Cap al 1944, la seua situació econòmica va canviar radicalment, cosa que li va permetre dedicar-se de manera professional a l’escriptura. El canvi de trajectòria, cabdal per a la seua producció literària, ha estat explicat de dues maneres diferents en la bibliografia especialitzada. La primera versió, que podríem qualificar d’oficial, és segurament la més repetida públicament, fins i tot per la mateixa escriptora. Explica que una germana del iaio patern va deixar a la família una herència que els va permetre eixir de la situació de pobresa que patien. La segona versió, en canvi, fa referència a la intervenció d’un industrial valencià ben posicionat econòmicament, fill d’una família a la qual el pare de Maria Beneyto havia ajudat durant la guerra. Acabat el conflicte, este prohom va voler tornar el favor rebut i va esdevenir el protector dels Beneyto, especialment de la mare i de la filla, de qui es va enamorar. La relació sentimental va durar fins a la mort d’ell, però les circumstàncies polítiques i socials van forçar que es mantinguera amagada.

dinar

Siga com siga, ni la inseguretat que li provocaven la manca de formació i el seu passat d’extrema necessitat, ni la seua situació personal com a dona fadrina i independent van contribuir a normalitzar un perfil ja prou sospitós per a la mentalitat imperant aleshores, com era el de la dona escriptora. Segurament en un afany de protegir-se, i malgrat ser molt activa creativament, Beneyto va tractar d’aparéixer molt discretament en la vida pública, cosa que no va passar desapercebuda entre els seus contemporanis i que, possiblement, encara va despertar més curiositat, i potser més recel, entorn de la seua persona.

Les beceroles literàries de l’escriptora van ser en castellà, llengua de la seua família i de la seua curta formació escolar, raó per la qual serà la llengua que millor dominarà i amb la qual se sentirà més còmoda. Ara bé, això no va evitar que l’autora ignorara la difícil situació per la qual travessava la producció literària en valencià, ni que prenguera la valenta decisió de participar activament en la seua recuperació i dignificació, animada, sobretot, pels germans Vicent i Xavier Casp, que la van convéncer d’aprendre la llengua normativa i la van ajudar.

L’any 1950, Maria Beneyto havia entrat en contacte amb ells a través d’una petita associació, «Amigos de la poesía», que agrupava escriptors novells. Ella es trobava enllestint el poemari Eva en el tiempo, però la trobada amb els Casp fou crucial per al seu futur com a escriptora. D’aquella amistat va sorgir el poemari Altra veu, i totes dues obres es van publicar en 1952. En realitat, com ella ens va dir en una entrevista el 2007: «Veritablement, si descomptem, com jo sempre descompte, Canción olvidada, de 1947, el meu primer llibre va ser en valencià». Beneyto, però, no només estava vinculada a Casp, sinó que també es va apropar a Carles Salvador, encara que no va rebre d’ell els ànims que esperava, motiu pel qual —ens va assegurar— «Jo ja no [vaig assistir als cursos]. Jo considerava que ja podia anar a soles, i no [els vaig fer]; però sí que ho necessitava, sí. Si no haguera sigut pels diccionaris, i per consultes i per correccions que m’havien fet amics de confiança…». La voluntat d’escriure en valencià de Beneyto era ferma i, malgrat les circumstàncies adverses, va obrar en conseqüència.

El 1953 va guanyar el Premi València de Poesia amb Criatura múltiple, la qual cosa la va convertir en l’epicentre d’unes tensions generades per la seua doble opció lingüística, unes pressions que la van perseguir durant la resta de la vida i que la van fer patir enormement. Cal recordar que este premi va significar que quedara finalista un poemari en valencià de Vicent Andrés Estellés, aleshores un nom desconegut per a l’autora, però ja reconegut dins els cercles valencianistes. Beneyto, que ja havia estat expulsada d’un cercle de poetes valencians que només admetien aquells que conreaven el castellà, ara va rebre crítiques de part del sector valencianista. Per sort, Estellés no va entrar en el joc i va establir amb Beneyto una llarga i profunda amistat.

A Barcelona, per contra, l’escriptora era ben rebuda en els cercles culturals tant per la seua obra en castellà com en català, i hi va establir forts lligams amb Salvador Espriu i Carles Riba, entre d’altres, com ara Josep Maria Castellet, a qui va introduir en el món literari valencianista en presentar-li Joan Fuster i Vicent Ventura.

L’any 1958, Maria Beneyto publica Ratlles a l’aire, el seu segon poemari en valencià, i comença a fer provatures narratives en esta llengua. Fuster va reconéixer els fruits de l’aprenentatge de l’escriptora i va incloure el relat «La intenció» dins de l’antologia Recull de contes valencians (1958). També Sanchis Guarner va veure la vàlua literària de l’escriptora, i va posar en relleu el nivell lingüístic assolit pels seus esforços en el recull de contes La gent que viu al món (1966).

Pel que fa al seu activisme valencianista, l’escriptora es va donar d’alta en Lo Rat Penat el mes d’abril de 1959. La seua implicació va augmentar i el 1960 fou elegida vocal tercera de la junta directiva de l’entitat. A més, tant ella com Sofia Salvador, Matilde Llòria, Joan Valls, Vicent Andrés Estellés o Jaume Bru i Vidal van participar en diverses ocasions en la vetllada «Verge dels Dolors», organitzada per la institució, en què set poetes cantaven els set dolors de la Mare de Déu, una tradició que va arribar a reunir alguns dels millors poetes del moment. El 1970, Beneyto va formar part del jurat dels Jocs Florals, una tasca on rarament es comptava amb les dones, tot i que participaven sovint en els certàmens. Quan Fuster, Casp i altres escriptors van deixar Lo Rat Penat, Beneyto també els va acompanyar al punt de trobada valencianista que es va generar al voltant de l’editorial Torre, activa entre 1939 i 1966, i encapçalada per Xavier Casp i Miquel Adlert. En principi, el grup estava format per membres del partit Acció Nacionalista Valenciana, aleshores desaparegut, encara que ben aviat s’hi van incorporar altres personalitats externes al partit, com ara Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Enric Valor o Maximilià Thous, juntament amb d’altres més joves, com Joan Fuster, Jaume Bru, Rafael Villar o Vicent Andrés Estellés.

Portada de Vidre ferit de sang

El grup Torre, tot i ser crític amb Lo Rat Penat i enfrontar-s’hi de vegades obertament, estava integrat per lletraferits que participaven igualment en les activitats tant dels uns com dels altres. Així, de la mateixa manera que es mantenien vinculats a Lo Rat Penat, publicaven en Torre o acudien periòdicament a casa d’Adlert, on se celebraven tertúlies literàries clandestines. Maria Beneyto era una de les escriptores que va entrar en esta dinàmica, però, a més a més, va ser l’única dona que va publicar en Torre, on va publicar els reculls de poemes Altra veu (1952) i Ratlles a l’aire (1956). Després de l’escissió de Torre, Beneyto va mantindre més contacte amb Fuster, Estellés o Sanchis Guarner.

Durant la dècada de 1960 i inicis de la de 1970, l’Ateneu Mercantil de València també va demostrar certa sensibilitat per la pròpia tradició i va organitzar diverses activitats en valencià o sobre la llengua, la cultura, la història, l’economia, etc. Per exemple, el 1970 va organitzar un cicle de recitals poètics amb algunes de les plomes més destacades del moment, entre les quals es trobava també Beneyto. Més enllà del cap i casal, també van convidar l’escriptora a participar en actes en altres localitats valencianes. Entre els anys 1967 i 1970, va publicar en el diari Levante però, a diferència de Beatriu Civera i Carmelina Sánchez-Cutillas, ho va fer en castellà. Ací va dur a terme una doble tasca, ja que hi va col·laborar, d’una banda, amb articles de crítica literària i ressenyes de llibres de poesia contemporanis de la literatura castellana i sud-americana i, de l’altra, amb narracions breus publicades setmanalment dins de la secció «Cuento del domingo».

Maria Beneyto va aprendre i aplicar sense fissures les Normes de Castelló al llarg de tota la seua producció, fet que li causarà veritables problemes que s’aguditzaran a partir dels darrers anys de la dictadura, és a dir, durant els anys en què començava a perfilar-se l’anomenada «batalla de València». Així, el 1974, en guanyar amb Vidre ferit de sang el premi Ausiàs March, Xavier Casp, membre del jurat, li digué que havia de canviar l’ortografia del poemari, perquè estava massa catalanitzat, a la qual cosa l’escriptora respongué que estava escrit en la llengua «que tu em vares ensenyar. Jo no he tingut un altre mestre que tu. Tu i les lectures esporàdiques que he trobat […]». Les conseqüències de la seua resposta no es van fer esperar, com ens va contar ella mateixa en 2007: «No vaig tocar absolutament res. Ja no vàrem ser amics, des d’aquell temps. Però, indubtablement, el que jo sabia m’ho va ensenyar ell. I no he canviat, eh? No he canviat».

Esta va ser una de les darreres gotes que van fer vessar un got que havia anat omplint-se durant més de vint-i-cinc anys amb les crítiques destructives a una autora poc ortodoxa, que escrivia tant poesia com narrativa amb un discurs ben personal i, a més, en dues llengües. La seua condició de dona, amb el fet de dur una vida poc normativa aleshores, la convertia en un blanc encara més fàcil, ja que, en considerar-la, d’alguna manera, indefensa, alguns dels seus contemporanis es van creure amb el dret de sotmetre-la a un estira-i-arronsa per tal d’acaparar-la en exclusiva en, almenys, dos sentits.

El primer, a mig camí entre la ideologia i l’estil, es desdobla en dues línies. D’una banda, el fet de no tractar a penes l’amor de parella a l’ús en la seua obra publicada, tot i que, segons ella declarava, tenia poemes íntims que mai no publicaria, va ser valorat negativament. Ara bé, esta absència de l’amor, tal i com s’havia entés fins aleshores, és, comuna en bona part de les escriptores contemporànies seues, tant les que escriuen en castellà com les que escriuen en català, per desenvolupar un discurs feminista que no s’adheria ni als paràmetres oficials ni al feminisme amazònic que aleshores estava en voga. En 1965, la seua novel·la La dona forta fou guanyadora del Premi Senent de Novel·la, que fou publicada en 1967. En un ambient de forçada amnèsia col·lectiva, l’escriptora fa girar l’obra, situada el 1953 en una ciutat identificable amb València, al voltant del Fèmina Club, una entitat femenina amb clares reminiscències als anys de 1930, per la llibertat de moviment i de pensament que s’hi respira i, per tant, totalment inversemblant tant en l’any en què transcorre la història com en l’any de la publicació de la novel·la, el 1967. L’escriptora era conscient de la dificultat que podia suposar esta tria, perquè li restava fermesa a la història; i així i tot, no va voler abandonar el referent que la va inspirar, l’anomenada «España Femenina», que no era sinó una de les moltes organitzacions femenines nascudes al caliu dels Lyceum Club, la qual, tot i la importància que també atorgava a la formació cultural de les dones, presentava un programa molt menys elitista. El segon sentit on alguns es van prendre excessives llicències és de tipus lingüístic i fa referència a la pugna tant entre català i castellà com entre català normatiu i no normatiu.

Davant tot plegat, cal destacar que Maria Beneyto va optar per la seua independència lingüística i creativa, encara que el desgast que això li va comportar la va dur a un exili interior voluntari durant tretze anys, el qual, per sort, va abandonar una volta iniciada la dècada dels noranta, gràcies a la reivindicació de la seua figura i la publicació de l’obra escrita en valencià —Després de soterrada la tendresa (1993), Elegies de pedra trencadissa (1997) i Bressoleig a l’insomni de la ira (2003)— i en castellà —Poesía completa 1947-2007, edició de Rosa M. Rodríguez Magda) que restava inèdita. Beneyto va guanyar diversos premis honorífics, com ara el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana en 1992, i una biblioteca i una plaça de la ciutat de València porten el seu nom. Tot i així, va morir pràcticament sola.