Joan Pons i Pons (Ferreries, 1960) és un dels autors que, juntament amb Miquel Bezares i Pep Puig, van visitar al novembre de l’any passat la Comunitat Valenciana en la tercera edició de Lletres Compartides. Al llarg de més de trenta anys, Joan Pons ha conreat la narrativa, la poesia, l’assaig i els articles periodístics. Una trajectòria que va compartir amb el públic que va assistir a les xarrades que formaven part de Lletres Compartides. Esta iniciativa va nàixer de la necessitat d’acostar els escriptors de tot l’àmbit lingüístic als lectors que encara no els han llegit i posar-los en relació amb el sector de la creació i la promoció literàries dels altres territoris.
Què suposa per a l’àmbit lingüístic el projecte Lletres Compatides?
Programes com este són molt importants, ja que els escriptors estem molt situats en el nostre propi territori, en una zona de confort, i Lletres Compartides permet que ens moguem a altres territoris per a compartir experiències. L’àmbit del català és com un moble d’Ikea, és a dir, hi ha totes les peces, però encara no acaben d’estar prou embastades perquè hi haja un moble de la cultura compartida. Pense que hi ha molt de desconeixement del que es fa a València a les Illes Balears, i de la producció literària de les Balears a Catalunya. Per això, és importantíssim i imprescindible tindre relació entre tots els territoris.
Diria que els autors que escriuen o viuen a Catalunya tenen més fàcil difondre la seua obra fora de les seues fronteres administratives respecte als escriptors dels altres territoris que comparteixen la mateixa llengua?
Evidentment sí, perquè Barcelona és una de les capitals de l’edició mundial i, clar, hi ha més facilitats. Però he de dir que Catalunya tracta molt bé els escriptors illencs i, supose que als companys de València també.
Com ha sigut l’experiència amb el públic que ha participat en les diferents xarrades organitzades per l’AVL? Ha tingut ocasió de parlar amb autors de les edicions anteriors?
Molt bona i gratificant. Ja m’ho va comentar Josep Pons Sansaloni, que va participar en la passada edició, que em trobaria amb un alumnat curiós i participatiu. De fet, he pogut compartir impressions amb xics i xiques que estudien matèries relacionades amb la ciència i tots són molt conscients de la importància de les humanitats en qualsevol àmbit. I precisament este era un dels missatges que els volia transmetre. Ha sigut molt gratificant trobar lectors tan implicats en el present i el futur.
Els experts es pregunten per què els joves deixen de llegir. En la seua opinió, per què es perden lectors fidels en l’adolescència?
No hi ha una resposta fàcil, però sí podem parlar d’una qüestió fonamental i és que llegir no prestigia. Una cosa molt important que podem fer tots és prestigiar la literatura, la lectura i els lectors. No fa molt de temps hi havia programes de televisió dedicats a la literatura i convidaven els escriptors als programes. Ara és molt complicat que et conviden a la televisió a parlar d’un llibre. No es prestigia la literatura i menys la literatura en català. La gent jove sols presta atenció al que té prestigi. Si no es prestigia el català la gent jove no llegirà literatura en la nostra llengua. Tampoc s’injecta el plaer de la lectura; es llig per obligació i no per plaer. Soc més partidari que l’alumnat llija el que vulga.
Sembla que hem deixat la lectura exclusivament en mans de l’ensenyament?
Sí, i quan surten de l’àmbit acadèmic deixen de llegir i és una pena.
Com valora la figura del prescriptor?
Tampoc em convenç. Si algú m’haguera dit amb dotze anys, que és quan es crea l’hàbit lector, que havia de llegir alguna cosa per obligació, hauria fet tot el contrari.
Creu que la tecnologia i la intel·ligència artificial poden ser bones ferramentes per a fidelitzar i atraure lectors?
Crec que tenen un punt de perill. Si la ciència o la intel·ligència artificial no compten amb les humanitats serà un trencament absolut. Però jo soc prou positiu i, ara per ara, no li tinc por a la intel·ligència artificial, sobretot pel que fa a la creació. De fet, la meua experiència amb el Xat GPT va en eixe sentit.
Podria explicar-nos esta experiència?
Doncs estava un poc estancat en l’escriptura d’una novel·la i vaig provar d’introduir en l’aplicació totes les dades per a continuar. Allò va ser molt decebedor, però alhora també tranquil·litzador, ja que vaig comprovar que no ens podrà llevar la faena als creadors perquè la imaginació i la creativitat humanes són molt més potents i personals. Per tant, crec que no ens podem sentir amenaçats, almenys en estos moments.
Al llarg d’una trajectòria de més de trenta anys dedicat a la creació literària ha conreat tots els gèneres. En quin es troba més còmode?
En la novel·la, sense cap dubte. Jo estic fet per a contar històries. L’escriptora Úrsula K. Le Guin deia que moltes cultures han pogut viure sense conéixer la roda, però que cap ha pogut existir sense contar històries. Contar històries és una cosa intemporal i universal, sempre ha existit. Jo on em sent còmode és contant històries. Passa, però, que m’agrada conéixer altres gèneres. He escrit poesia que ha funcionat molt bé i que ja forma part d’antologies. Això no obstant, considere que escriure poesia és molt difícil, és un gènere misteriós que encara no entenc. I també he escrit assaig i articles periodístics.
I quines històries li agrada contar?
És una pregunta difícil. Però el meu tema més recurrent és la insularitat com a analogia de la solitud de l’ésser humà; sembla que l’aigua ens separe i no és veritat perquè antigament la mar era una autopista. Per a mi, l’aigua ens unix. I m’agrada donar veu a les persones que no en tenen. M’agrada molt escoltar i pense que la gent ho detecta perquè em conten històries que no relatarien a un altre.
Inclús s’ha atrevit amb la novel·la negra.
Algú em va dir que havia d’intentar escriure una novel·la negra i fer-ho amb pseudònim perquè molta gent pensa que és un gènere menor, cosa que no és certa. Considere que és un gènere que et permet contar, a través de l’analogia d’un crim, moltes coses que no podries fer de forma directa. La novel·la negra et permet esta llibertat.
Està treballant en alguna obra nova?
Ara estic escrivint una obra de teatre i l’estic mostrant a gent que n’entén, perquè com soc autodidacta m’està costant molt. Tinc la novel·la Barba-rossa que s’ha portat al teatre i ha funcionat molt bé a Barcelona i a Palma. Estaria molt bé que es representara a València. A més, estic escrivint una biografia novel·lada d’Albert Camus perquè la seua àvia era menorquina, però no he trobat editor i és la primera vegada que em passa. I enguany publicaré amb Pagés Editors el poemari El sindicat del gin. La meua generació és la primera que no vam beure ginebra respecte a les anteriors i és un símbol que ens definix.
