Hi ha fenòmens que fan por. I amb motiu. Quan es desfermen les forces de la naturalesa, els humans prenem consciència de la nostra insignificança. A vegades hem arribat a creure absurdament, amb una desaforada altivesa, que podíem dominar el món. Però no som més que una simple amalgama de cèl·lules. I la por és un senyal d’alerta del nostre cos: un sentiment que ens paralitza o que ens fa recular davant d’una situació que percebem com una amenaça. Per això, quan s’acusa a algú de porega (forma col·loquial de referir-se a algú amb un cert menyspreu per a dir que no té el valor que es creu que hauria de tindre), en valencià és molt habitual replicar dient que els valents cauen de cul. Cada acció genera una reacció. Esta locució, en concret, s’usa per a indicar que les persones que s’exposen a molts riscos sovint són vençudes. Són vençudes, cal dir-ho, per la seua insensata altivesa.
Els vocables no sorgixen aïlladament. Uns van parells a altres. Els antònims —mots de significat oposat— conformen un univers de dualitats complementàries. Més encara: constituïxen una unitat conceptual. U és bo per contraposició a un altre que és roín. I exactament igual es podria dir de molts altres conceptes que expressen qualitats —qualitats relatives, tot s’ha de dir— com la bellesa i la lletjor, la joventut i la vellesa, la saviesa i la ignorància… Tot depén de la perspectiva amb què contemplem les coses. Les frases fetes són el reflex dels valors imperants en una societat. Transmeten valors morals: qui no s’arrisca no pisca; qui s’encanta no les tasta; qui va amb un coixo, al cap d’un any, coixo i mig; al preguntador, mentires amb ell; qui no vullga pols que no vaja a l’era… Condensen en poques paraules una manera de pensar i d’actuar que ha tingut validesa durant algun temps. Algunes decauen i altres es mantenen ben vives. Però són, en gran part, el reflex de la nostra personalitat. Per això s’han anat transmetent de generació en generació, fins a lexicalitzar-se.
El Diccionari Normatiu Valencià és ric en locucions. Ho és perquè els valencians, en conjunt, hem tendit a plasmar la pròpia experiència col·lectiva en frases que han actuat com a guia per a ajudar-nos a afrontar situacions compromeses. És una part del nostre patrimoni immaterial. Els diccionaris tenen la funció de registrar el cabal lèxic d’una llengua. I, com a fruit d’eixa preocupació, durant l’últim trimestre s’han incorporat al diccionari de l’AVL algunes locucions com ser de por, usada per a referir-se a algú que té un comportament indòcil o que és molt mogut; o (a) on el Nostre Senyor va perdre les espardenyes, que es fa servir per a referir-se a algun lloc molt llunyà; o la locució adjectiva que pega un esclafit, usada per a ressaltar la magnificència d’alguna cosa.
I, si importants són les locucions per a captar en tota la seua amplitud l’esperit d’un poble, importants són també algunes variants formals que, per la seua singularitat, és difícil poder dir-les d’una altra manera més que com es diuen realment, si més no en certs àmbits d’ús. 
Eixe és el cas, per exemple, de la fideuà, un plat típic de moltes comarques valencianes, semblant a la paella però elaborat amb fideus. La marca col·loquial, amb què se sol acompanyar esta i altres paraules en els diccionaris, no s’ha d’entendre com un estigma, sinó com una informació pragmàtica. Durant molts de temps estes formes es consideraven pròpies exclusivament de l’expressió oral. I això és el col·loqui. És cert que no tot el que es diu transcendix a l’escriptura. Tot, no; però algunes coses, sí. De fet, en la gran majoria de restaurants que oferixen este exquisit plat sol aparéixer escrit fideuà en les cartes.
És un plat d’origen popular; no una creació dels restauradors. I per això la forma de la paraula expressa el seu humil origen. El mateix passa amb altres paraules com plantà, cremà, mascletà, mocadorà i moltes altres de l’àmbit festiu. Les festes, la gastronomia i altres manifestacions de la cultura popular són parcel·les de la cultura que tenen unes arrels profundes, i no es pot canviar la forma de referir-s’hi sense alterar la seua essència.
Passa en totes les llengües; no sols en valencià. En castellà, per posar alguns exemples de referència que actuen de contrast, és també del tot habitual escriure regañá (un tipus de pa cruixent típic d’Andalusia), o cantaor i bailaor (per a al·ludir als cantants o balladors de flamenc)… Les coses són com són per la força dels fets. I a vegades la realitat trenca els esquemes preconcebuts.
Estes explicacions prèvies són pertinents per a explicar que
, per les mateixes raons, s’han incorporat recentment al Diccionari Normatiu Valencià les variants riuà i pantanà. No sols són formes habituals en l’expressió oral; també s’han consolidat així, amb esta forma sincopada, elidint el so oclusiu dental sonor [d] en l’expressió escrita,
i molt especialment quan s’usen en referència a la riuà de València de 1957 i a la pantanà de Tous del 82. Són fites de desastres històrics, àmpliament rememorades ara amb la funesta dana de 2024. I així han quedat reflectides en el paper. La forma «riuà» té 238.000 ocurrències en internet, i «pantanà», moltes més: concretament, 568.000 resultats. Tenen quasi un valor de nom propi.
Però no són estes, ni de bon tros, les úniques novetats lèxiques de l’AVL. La nova saba vital es plasma en paraules d’àmbits molt diferents. Les novetats científiques i tecnològiques estan a l’orde del dia. I el seu lloc és el Portal Terminològic Valencià, on s’han incorporat, entre altres, els següents neologismes: aquatló (‘competició esportiva consistent en la disputa consecutiva d’una primera carrera a peu, una carrera de natació i una segona carrera a peu’), litolatria (‘culte o adoració a les pedres’),
biocapacitat (‘capacitat d’un ecosistema per a generar un abastiment regular de recursos renovables i per a absorbir els residus generats pels éssers humans, com ara el diòxid de carboni, que s’utilitza com a indicador de sostenibilitat’), accidentologia (‘disciplina que estudia les causes i els efectes dels accidents, especialment dels de trànsit i dels laborals, des de diverses àrees de coneixement’), adultocentrisme (‘tendència a considerar les coses des del punt de vista, suposadament raonable i lògic, dels adults’), apiturisme (‘turisme que té per finalitat conéixer el món de les 
abelles i l’apicultura a través d’activitats com ara visites a explotacions apícoles o cursos de tast dels productes que elaboren les abelles’), bariatria (‘branca de la medicina que s’ocupa de les causes, la prevenció, el diagnòstic i el tractament de l’obesitat, així com de les malalties que s’hi associen’), discafòbia , drets lingüístics, electrocombustible (‘combustible sintètic produït generalment a partir de diòxid de carboni i hidrogen verd, que es considera neutre en carboni’) o hibristofília (‘atracció sexual cap a persones que han comés un crim’).
Darrere de cada paraula hi ha un món en ebullició. És el reflex de la vitalitat d’una llengua. I els diccionaris, per a ser útils als usuaris que les fan servir, han de tindre una mirada multidisciplinària, que abrace totes les parcel·les del saber i tots els registres expressius. Totes les novetats incorporades al DNV durant l’últim trimestre estan accessibles amb un simple clic.
