Acadèmics Acadèmics

Tornar
Imatge baixa resolució

Gascon Pelegrí, Vicent

Data i lloc de naixement:
1914, Tavernes de la Valldigna (la Safor)-2004.

Activitat professional / acadèmica / cultural i literària:

Batxillerat en l'Institut General i Tècnic de València. Excedent del Cos Oficial de Telecomunicacions de l'Estat. Secretari general de la Casa de Valencia a Madrid (1949-1953). Cronista oficial de la ciutat de Tavernes de la Valldigna. Honorable escriptor de Lo Rat Penat (amb 15 premis consecutius dels Jocs Florals). Acadèmic corresponent per València de la Real Academia Española de la Historia, 1978. Director de número de la Real Academia de Cultura Valenciana. President de l'Asociación Española de Amigos de los Castillos -Secc. València-. Membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Ha publicat Historia de Tavernes de Valldigna. Premi Jocs Florals 1955; El monasterio de "El Puig", revista Ejército, 1948; La Región Valenciana en la Guerra de Sucesión, Premi Jocs Florals 1955; Sant Bernat de Rascanya, 1967; El Cid en la Batalla de Gebalcobra; revista Ejército, 1956; Repertorio biográfico de Valldigna y pueblos de la comarca, Premi Jaime I per a Cronistes Oficials, 1965; La Revolución del 68 en Valencia y su reino; Premi Extraordinari de l'Excm. Ajuntament de València en els Jocs Florals Lo Rat Penat, 1969; Valencia durante la Guerra de las Barricadas, 1971; Capitans Generals de Valencia en el segle XVIII, Crónica de la IX Asamblea de Cronistas Oficiales del Reino de Valencia, 1972; El cantonalismo en la ciudad y reino de Valencia, 1974; Capítulos para la salvaguarda y custodia de Valldigna en el siglo XVI, Primer Congreso de Historia del País Valenciano, 1976; Cartografía militar del Reino de Valencia, Crónica de la X Asamblea de Cronistas Oficiales del Reino de Valencia, 1976; Real Monasterio de Santo Domingo, Capitanía General de Valencia, pròleg de l'Excm. Sr. Luis Gómez Hortiguela, capità general de la Tercera Regió Militar; Estrategia del rey D. Jaime I de Aragón en la conquista de Valencia, 1976; Prohombres valencianos en los últimos cien años, Monografías del Centenario de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, pròleg de l'Excm. Sr. Dalmiro de la Válgoma y Díaz-Varela, de la Real Academia de la Historia, 1978; Historia de Tabernes de Valldigna (2a edició), 1981; La puerta y torres de Cuarte ante la invasión napoleónica, discurs d'ingrés com a director de número de l'Academia de Cultura Valenciana, 1978; La conquista de Mallorca por Jaime I de Aragón, 1981; Jaime I y su tiempo: Valencia hace 750 años, 1988; La puerta y torres de Cuarte ante la invasión napoleónica (2a edició), 1985; Florones del señorío valldignense, pròleg de l'Excm. Sr. Ricardo Carles Gordó, cardenal arquebisbe de Barcelona, 1996; Salvador Ferrandis Luna. Estudio biobibliográfico, pròleg de J. Joaquín Viñals Guimerá, Real Academia de Cultura Valenciana; " La llengua valenciana", Las Provincias, 2002; " Prestigi del P. Fullana en la Universitat", Levante. El Mercantil Valenciano, 2002; "El Pare Fullana davant les Bases del 32", Las Provincias, 2002; "Criteris filologics del Pare Fullana". Diario de Valencia, 2002.


Altres dades:

Alferes provisional i de transformació (1936-1939). Capità d'enginyers amb destí a València, 1953. Comandant d'enginyers, 1968. Passa a la situació de retirat de les forces armades amb l'ocupació de tinent coronel d'enginyers en 1982. Condecoracions que posseïx: Cruz, Placa i Real Placa de la Real y Militar Orden de San Hermenegildo; Cruz de la Constancia; Cruz Blanca del Mérito Militar; Medalla de Gratitud de la Ciudad de Valencia; Medalla Conmemorativa de los XV años de Paz.

Fou elegit acadèmic per les Corts Valencianes el 15 de juny del 2001.

Nomenament: Decret 8/2001, de 27 de juny, del president (DOCV 05.07.2001).

Presa de possessió: 23 de juny del 2001.

Va faltar el 2 de desembre del 2004.


Necrologia:

La conjunció de Mart i Clio, les armes i la ciència històrica, la tradició militar i el secular treball historiogràfic, sense ser infreqüent, tampoc és un fet habitual en la nostra societat actual. A vegades, però –com en les últimes dècades–, ens adonem de la seua fugaç presència, i admirem, amb una lleu incredulitat, el doll de l’activitat investigadora que regalima de militars, com l’almirall Guillem Tato, el coronel Cervera, el capità Aparici o el tinent coronel Gascón Pelegrí, que han escorcollat, enllestit i publicat monografies històriques d’un mèrit i qualitat que no tenim més remei que reconéixer i lloar.

Don Vicent Gascón Pelegrí ha pogut acumular una llarga i densa bibliografia que l’ha fet mereixedor d’ocupar un lloc destacat en la història, no sols del seu poble –la ciutat de Tavernes de la Valldigna–, de la seua comarca i de València capital, sinó també en l’àmbit global de la nostra Comunitat, atés l’ampli espectre geogràfic dels seus treballs monogràfics sobre qüestions bèl·liques.

La Historia de Tabernes de Valldigna, premiada en els Jocs Florals de 1955, és una obra primerenca i ja madura, que va estrényer els llaços afectius entre el militar retornat a València i la ciutat natal sempre enyorada. L’enutjós quefer d’estudiar, transcriure i comentar amb amor i fidelitat els 125 lligalls de la sèrie “Valldigna”, conservats en la seu del vell Arxiu del Regne, li valgué un homenatge popular –el 7 d’octubre del 1956– amb motiu del seu nomenament com a fill predilecte i va preparar amb escreix el posterior nomenament com a croniste oficial (24 gener 1961). Després hi hagué estudis i llibres de tema comarcal, com el Repertorio bibliográfico de Valldigna i pueblos de la comarca (1968), la 2a edició de la Historia de Tabernes... (1981) i el voluminós Florones del señorío valldignense (1996).

Militar i escriptor, D. Vicent aconseguí fer perfectament compatible el metòdic compliment de les severes obligacions militars en la caserna d’enginyers o en Capitania General, amb l’escrupolosa investigació i crítica històrica, l’assistència a les juntes de Lo Rat Penat, dels Cronistes del Regne i del Centre de Cultura Valenciana/RACV, i la vigilància personal que exercia sobre les terres i altres propietats de Tavernes. La compartida residència entre la capital i la ciutat natal semblava més bé la materialització de l’inabastable do de la ubiquïtat: conferències, articles en el suplement Valencia (Levante), procés de transformació de les terres d’aiguamolls en increïbles camps de tarongers, edició de noves obres, més càrrecs (director de número del CCV, nomenament d’acadèmic corresponent de la RAE, president de l’associació Amigos de los Castillos, etc.), constructor, periodiste guardonat..., són tasques reiteradament portades a bon terme al llarg de tres dècades (1953-1982).

La disciplina militar, l’autoritat del quarter, va modelar només parcialment el caràcter del capità Gascón. El nostre acadèmic era, en efecte, constant, emprenyador, tossut, incisiu en la consecució del que buscava i pretenia, però era també humà, càlid, amable, ben cordial i extremadament atent i comprensiu. Pugnava per imposar els seus desitjos, els projectes o les propostes que se li acudien, però mai solia fer ús de la seua posició jeràrquica. A una pregunta sobre el grau que havia aconseguit en l’escala militar en el moment de formar part de l’AVL contestava: “Sóc coronel, però no utilitze el càrrec”.

El desaparegut company va viure, des del centre del terbolí, les passions i lluites que envoltaren el naixement de les “Normes de l’Acadèmia”, però no va ser mai protagoniste de la batalla de la llengua, i la seua participació en la confrontació social va ser des d’un vessant purament cultural. No debades la seua arma, dins de l’estructura militar, era la paraula, ja que pertanyia al cos de telecomunicacions.

La crida dels gestors de l’AVL li arribà tard, a deshora, i també podem dir que no arribà a utilitzar la condició d’acadèmic. No es va escoltar cap paraula amarga al ser rellevat de la presidència de la Secció de Lexicografia en els primers mesos d’actuació, ni va polemitzar mai en la defensa de les seues aferrissades opinions sobre la normativa ortogràfica que havia begut en les doctrines del P. Lluís Fullana. I és que D. Vicent, jubilat i retirat a la seua terra vallera, havia tornat la mirada a les seues arrels familiars en la marjal i l’Ombria, veient créixer l’arròs i madurar clementines, nàvels i orovals. Refugiat en els últims anys en l’apartament del carrer de Gebalcobra –primitiu onomàstic de la ciutat segons les seues investigacions– en la urbanització costanera, havia anat arraconant el Seat 1.500, farcit de trajectes València-Tavernes i viceversa, un grapat de fulls inèdits i caixes contenint exemplars dels seus últims llibres: la 2a edició de la Historia de Tabernes, el convent de St. Doménech, els Florons... Només les atencions sanitàries degudes a la seua muller, el zel que dispensava a l’associació Amigos de los Castillos, l’assistència a diversos actes valencianistes i els sempre intensos vincles familiars el retornaven a València o el portaven fins a la propera Gandia.

En desembre de l’any 2000 moria Teresita, la dona, i per més que la vida semblara aliena en el seu transcórrer, era evident que don Vicent anava debilitant-se, agafant-se com podia a la quotidianitat que l’envoltava, lluitant freturosament per mantindre aquella dualitat compacta i fructífera de les dècades ja reblides, intentant mantindre la dignitat del militar i la perseverança de l’escriptor croniste, mentres s’adonava que el nou quefer anava, lentament, eixamplant-se fins a desbordar-lo.