SUGGERIMENT PER A LES GRAMÀTIQUES NORMATIVES VALENCIANES

PRESENTACIÓ

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a través de l’aplicació web Gramàtiques Normatives Valencianes, vol facilitar a tots els interessats l'accés a les obres de contingut gramatical publicades per este organisme de la Generalitat valenciana en format de llibre; concretament, a la Gramàtica valenciana bàsica (citada normalment com a GVB) i a la Gramàtica normativa valenciana (GNV). A més d'afavorir l'accés a estes obres, l'aplicació conté tot un conjunt de recursos i utilitats per a proporcionar una resposta ràpida a qualsevol consulta que puga suscitar dubtes relacionats amb qüestions gramaticals. Així, l'aplicació permet fer consultes a partir d'un índex conceptual, però també a través de busques per text lliure o per termes gramaticals. L'objectiu de l'aplicació, en definitiva, és oferir totes les facilitats de consulta perquè els usuaris, ja siga des d'un ordinador o des d'un dispositiu mòbil, se senten més segurs a l'hora d'utilitzar el valencià. La gramàtica i la llengua estan lligades inextricablement a través de l'ús social. I és precisament l'ús el que genera dubtes reals; l'aplicació informàtica Gramàtiques Normatives Valencianes intenta resoldre'ls de la manera més eficaç possible, amb respostes ràpides i succintes. Un coneixement teòric de la gramàtica sense aplicació pràctica no té massa sentit. Per això precisament esta aplicació informàtica intenta servir d'enllaç entre els diversos contextos d'ús i les normes gramaticals que els regulen per a aconseguir una comunicació més eficaç.

INTRODUCCIÓ

Des del segle xviii, la major part de les llengües de cultura occidentals han comptat amb gramàtiques prescriptives, sovint amb l'aval d'institucions acadèmiques creades per a tal finalitat. No ha passat així en el cas de la nostra llengua, perquè, arran de la Guerra de Successió (1704-1714), en quedaren suprimits els usos oficials. La llengua mantenia plena vitalitat en l'àmbit oral i en la literatura popular; però, sense els usos administratius ni el conreu de la literatura culta, començà a patir una certa interferència del castellà i entrà en un procés de dialectalització. La llengua, d'altra banda, no disposà tampoc de gramàtics que la descrigueren amb rigor i la dotaren d'unes normes que en facilitaren l'ús com a llengua de cultura.

A principis del segle xx, el pare Lluís Fullana publicà una Gramàtica elemental de la llengua valenciana (1915), que, partint del registre col·loquial de la llengua, pretenia superar els usos lingüístics més vulgaritzants que caracteritzaren una part de la producció escrita en valencià del segle xix. En 1918, Bernat Ortín donà a conéixer una ben orientada Gramàtica valenciana (nocions elementals per a escoles de primeres lletres) com a resposta a les incipients demandes d'introducció de la llengua en el sistema escolar. En 1930, Lluís Revest publicà La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, un opuscle redactat amb un remarcable to didàctic i rigor científic.

Partint de la tasca codificadora iniciada per Pompeu Fabra, els principals escriptors i institucions culturals del moment firmaren en 1932 les Normes de Castelló, que representen l'expressió de la voluntat col·lectiva de regular les desorientacions gràfiques de l'època, i van ser ràpidament acceptades per la immensa majoria dels usuaris de la llengua escrita.

Amb un clar afany de divulgació didàctica, Carles Salvador publicà, a partir de 1933, diverses edicions de les Lliçons de gramàtica, que posteriorment, amb el títol de Gramàtica valenciana, serviren de llibre de text per als alumnes dels Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat durant quasi tres dècades. En 1933, Josep Giner publicà La conjugació dels verbs en valencià, amb un enfocament descriptiu i prescriptiu alhora. Amb la mateixa orientació, en 1950, l'Editorial Torre publicà la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner. Enric Valor, amb diverses obres gramaticals, publicades en Gorg i Tres i Quatre, completa una generació de lingüistes compromesos amb la gestació d'un registre de llengua culta que ha conformat les pautes dels usos literaris valencians fins a l'actualitat.

Després de la llarga etapa del franquisme i del període de la Transició, les perspectives de recuperació del valencià com a llengua oficial, materialitzades en l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983), han afavorit l'aparició de nombroses gramàtiques i llibres de text inspirats en la doctrina gramatical dels grans mestres Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. Pel seu valor de precedent immediat de les tasques acadèmiques, cal fer una menció destacada de la Gramàtica valenciana editada per la Generalitat valenciana en col·laboració amb l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Edicions Bromera.

La Gramàtica normativa valenciana, publicada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'any 2006, és deutora de tota aquesta tradició, que arreplega com a ens de referència normativa del valencià. Es va redactar amb la voluntat d'actualitzar l'herència rebuda i adequar-la a les circumstàncies sociolingüístiques d'aquest nou mil·lenni, en què els registres funcionals, i especialment l'expressió oral, han adquirit un protagonisme creixent.

La Gramàtica valenciana bàsica representa, per damunt de qualsevol altra consideració, la voluntat de l'Acadèmia de facilitar l'accés a la seua doctrina gramatical a amplis sectors de la població valenciana interessats a utilitzar dignament el valencià. El seu propòsit és fer possible que la llengua pròpia passe a integrar-se amb normalitat en les tasques habituals del dia a dia, donant prioritat a les formes més correctes que ens ha llegat la pròpia tradició i corregint les interferències d'altres llengües, especialment del castellà, que s'han produït com a conseqüència d'una situació de minorització lingüística en què ha hagut de sobreviure la nostra llengua durant segles.

Conseqüentment amb aquests pressupòsits, la present gramàtica s'ha redactat amb una estructura d'apartats breus, a fi de permetre a l'usuari localitzar ràpidament la qüestió concreta que li suscita dubtes i trobar-hi una resposta succinta i precisa. Així mateix, s'ha fet un esforç per reduir al mínim l'ús d'una terminologia lingüística que poguera resultar poc transparent, i dificultar per tant la comprensió de la norma gramatical. S'han eliminat també les observacions i descripcions de caràcter històric, per considerar que es tractava d'una informació d'interés específic per als especialistes.

Fora dels aspectes formals i de contingut esmentats, els criteris generals que han inspirat la redacció de la Gramàtica valenciana bàsica són els mateixos que inspiraren la Gramàtica normativa valenciana, i que s'assenyalen, amb caràcter general, en l'article 4 de la Llei de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i en termes més concrets, en el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià, aprovat unànimement en la reunió plenària de l'Acadèmia del 9 de febrer del 2005. D'acord amb aquests criteris:

a) La llengua històrica i pròpia dels valencians és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra, així com altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (el departament francés dels Pirineus Orientals, la ciutat sarda de l'Alguer i la franja oriental d'Aragó) i la comarca murciana del Carxe.

b) Dins dels diferents parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial de la llengua compartida, i presenta unes característiques pròpies que l'Acadèmia preservarà i potenciarà d'acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.

En conseqüència, com ocorria en la Gramàtica normativa valenciana, obra en la qual es basa, s'ha intentat harmonitzar, d'una banda, la recuperació i la priorització de les solucions valencianes genuïnes, vives, ben documentades en els clàssics i avalades per l'etimologia i per la tradició literària i gramatical, i de l'altra, la convergència amb les solucions adoptades en els altres territoris de la llengua compartida, a fi de garantir-ne la cohesió pertinent. El seu objectiu és, per tant, orientar l'usuari o l'aprenent de la llengua sobre les formes més recomanables en els registres formals i, en general, en la llengua estàndard. Per això, els criteris amb què s'ha elaborat i els àmbits d'ús que determina són els mateixos que apareixen descrits en la Introducció de la Gramàtica normativa valenciana.

La Gramàtica valenciana bàsica aspira a ser, en definitiva, un recurs útil per a tots aquells que tenen la voluntat de fer un ús habitual i correcte del valencià en les seues relacions públiques i privades.

CONVENCIONS USADES

En els paradigmes flexius, l'ús de la barra inclinada (/) separant variants formals indica que tenen el mateix valor normatiu.

este/aquest
patix/pateix

L'ús dels parèntesis per a introduir una variant formal indica que té un caràcter secundari respecte a la forma immediatament anterior, considerada preferible en els usos formals valencians.

hereua (o hereva)
artista (o artiste)
cap (o ningun)
dèsset (o disset)

SÍMBOLS FONÈTICS

[a]	mar, fàcil, vida
[b]	blat, abdicar, combinat (i en els parlars betacistes voler, wagnerià)
[β]	(en els parlars betacistes sabó, abric, corbella; cavar, selva)
[d]	dimoni, advers, compondre
[ð]	cadena, aladre, orde
[e]	pedra, net, tendir
[ɛ]	ferro, dèbil
[f]	fusta, ofrena, baf
[g]	got, magnat, angle, guerrer
[ɣ]	jugar, algú, agre, aglomerat, orgue
[i]	illa, veí, raïm, pilota
[j]	remei, ianqui, joia
[ʒ]	caixmir
[k]	casa, taca, groc, quant, quefer, karate, llarg
[l]	loció, ala, altura, fil
[ʎ]	llanda, palla, coll
[m]	mestre, poma, pam, gamba
[ɱ]	amfibi, tramvia, enfit, enveja
[n]	nas, llana, conte, gran
[ŋ]	blanc, enquadrar, sang, llengua
[ɲ]	nyora, enganyar, pany
[o]	boca, canó, forat
[ɔ]	porta, això
[p]	pare, copa, cap, reptar, dubtar, aljub
[ɾ]	mare, herba, dret, pur
[r]	riu, enrabiar, arròs, autoretrat
[z]	zero, onze, trapezi, posar, desdir, trànsit, realitzar
[s]	cel, caçar, dolç, sal, ansa, ras, passar
[t]	tabal, atac, cuit, cantar, adquirir, fred
[ʤ]	jardí, rajola, franja, germà, dirigir, pitjor, formatge
[ts]	potser, tots, adscriure
[ʧ]	xiquet, punxa, txec, clòtxina, despatx, mig, roig
[dz]	dotze, horitzó
[u]	ungla, múscul, taüt, untar
[v]	voler, cavar, enviar, afganés, wagnerià
[w]	pou, guant, hui, cauen, web
[ʃ]	Xàtiva, caixa, guix

MODIFICACIONS DE LA GRAMÀTICA VALENCIANA BÀSICA

CONVENCIONS UTILITZADES

Els afegiments s'indiquen en color blau i subratllats: exemple d'afegiments.
Les supressions, en canvi, s'assenyalen en un color gris més tènue i amb la lletra ratllada: exemple de supressions.

6.22. Les grafies r i rr

b) S'escriu rr entre vocals: barranc, terra, arrítmia, correferent, erradicar, ornitorrinc, otorrinolaringòleg, cefalorraquidi. Amb tot, després de determinats prefixos o en algunes paraules compostes es manté la grafia simple r en paraules com contrarestar, vicerector, isorítmia [arítmia], iberoromànic, semirecta, malva-rosa.

7.7. L'accentuació diacrítica

bé, béns / be, bens

bé, béns (substantiu, ‘riquesa’): Va vendre tots els seus béns.
bé (substantiu, ‘bondat’): El seu únic desig és fer el bé.
bé (adverbi): Ho ha fet molt bé.
bé (conjunció): En principi, tot pareix correcte; ara bé, cal fer encara algunes comprovacions.
bé (interjecció): Bé, ja hem acabat per hui!
be, bens (substantiu, ‘corder’ [ɛ]): Portar al be.
be (substantiu, ‘lletra’ [e]): S'escriu amb be de burro.

bóta, bótes / bota, botes

bóta, bótes (substantiu, ‘recipient per a vi’): Hem d'omplir la bóta.
bota, botes (substantiu, ‘calcer alt’ [o]): Posa't les botes, que hui plou.
bota, botes (formes del verb botar, [o]): No botes damunt del llit.

déu, déus / deu, deus

déu, déus (substantiu, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus.
deu, deus (numeral, [ɛ]): Vine a casa a les deu del matí.
deu, deus (formes del verb deure, [e]): Em deu diners.
deu (substantiu, ‘font’ [e]): Era la deu de la seua inspiració.

dóna, dónes / dona, dones

dóna, dónes (formes del verb donar): Dóna-li el llibre.
dona, dones (substantiu, ‘persona de sexe femení’ [ɔ]): És una dona molt intel·ligent.

és / es

és (forma del verb ser): El meu germà és metge.
es (pronom, [e]): Estes coses es fan de seguida.

féu / feu

féu (forma del passat simple del verb fer): Ell féu estudis de medicina, però no acabà la carrera.
feu (forma de present d'indicatiu i d'imperatiu del verb fer, [e]):Feu el que vos he dit.
feu (substantiu, ‘domini’ [e]): Aquella ciutat era un feu dels radicals.

fóra / fora

fóra (forma del verb ser): Si jo fóra tu, no aniria a la cita.
fora (adverbi, [ɔ]): T'està esperant fora.

mà / ma

mà (substantiu, ‘extremitat del braç’): Agarra'l ben fort de la mà, i no el soltes.
ma (possessiu): Ma mare ja es troba millor.

més / mes

més (adverbi): Corre més.
més (adjectiu quantitatiu): Demà collirem més taronges.
mes (substantiu, ‘part de l'any’ [e]): En el mes d'agost anirem al poble.
mes (conjunció, [e]): Digué que vindria, mes no crec que ho faça.

mèu, mèus / meu, meus

mèu, mèus (substantiu, crit del gat): El gat va fer mèu.
meu, meus (possessiu, [e]): Eixe és el meu gos.

mòlt, mòlta, mòlts, mòltes / molt, molta, molts, moltes

mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (formes del verb moldre): He mòlt tot el café.
molt, molta, molts, moltes (quantitatiu, [o]): Tinc molt de fred.

món / mon

món (substantiu, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic.
mon (possessiu, [o]): Mon pare és fuster.

móra, móres / mora, mores

móra, móres (substantiu, ‘fruita’): Demà anirem a buscar móres.
mora, mores (substantiu, ‘sarraí’ [ɔ]): En el poble hi havia unes quantes famílies mores.

nét, néta, néts, nétes / net, neta, nets, netes

nét, néta, néts, nétes (substantiu, ‘fill del fill’): El seu nét s'ha fet molt gran.
net, neta, nets, netes (adjectiu, ‘que no té brutícia’ [e]): El meu fill és molt net.

nós / nos

nós (plural majestàtic): Nós, el rei d'Aragó.
nos (pronom, [o]): Redacteu-nos una carta per al director.

ós, óssa, óssos, ósses / os, ossa, ossos, osses

ós, óssa, óssos, ósses (substantiu, ‘animal’): Han fet un reportatge sobre els óssos negres.
os, ossos (substantiu, ‘peça de l'esquelet’ [ɔ]): Em fan mal tots els ossos del cos.
ossa, osses (substantiu, ‘conjunt d'ossos’ [ɔ]): Té una ossa ben formada.

pèl, pèls / pel, pels

pèl, pèls (substantiu, ‘filament que creix en la pell’): Un animal de pèl blanc.
pel, pels (contracció, [e]): Passarem pel pont.

què / que

què (pronom interrogatiu, [e]): Què vols?
què (relatiu precedit de preposició, [e]): La casa de què et vaig parlar està en venda.
que (relatiu sense preposició, [e]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu.
que (conjunció, [e]): No vull que tornes a fer-ho.
que (quantitatiu, [e]): Que estrany!

rés / res

rés (substantiu, ‘acció de resar’): El rés del parenostre.
res (pronom, [e]): No li digues res del que hem comentat.

sé / se

sé (forma del verb saber): No ho sé.
se (pronom, [e]): No se sap res.

sí, sís / si, sis

sí, sís (substantiu): La moció s'aprovà per trenta-quatre sís enfront de sis nos.
sí (adverbi): Sí que en vull un tros.
si (conjunció): Si vols que vaja, dis-m'ho.
si (substantiu, ‘cavitat, depressió’): Es refugià en el si de la muntanya.
si (substantiu, ‘part anterior del pit’): Porta els diners al si.
si (pronom reflexiu): Ell sempre parla de si mateix.
si, sis (substantiu, ‘nota musical’): Una simfonia en si menor.
sis (numeral): Té sis germans.

sóc / soc

sóc (forma del verb ser): Jo sóc filòloga.
soc (substantiu, ‘tros de soca’ [ɔ]): Este soc és de fusta de llimera.
soc (substantiu, ‘calcer’ [ɔ]): S'han posat de moda els socs.
soc (substantiu, ‘mercat dels països àrabs’ [ɔ]): Va comprar la gel·laba en un soc.

sòl, sòls / sol, sols

sòl, sòls (substantiu, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós.
sol, sols (substantiu, ‘astre’ [ɔ]): Ja ha eixit el sol.
sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’ [ɔ]): Està sol.
sol (substantiu, ‘nota musical’ [ɔ]): La partitura està en clau de sol.

són / son

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus.
son (possessiu, [o]): Son pare és músic.
son (substantiu, ‘ganes de dormir’ [ɔ]): Tinc molta son.
son (substantiu, ‘acte de dormir’ [ɔ]): Té un son molt profund.

té / te

té (forma del verb tindre): Té una empresa molt important.
te (pronom, [e]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota.
te (substantiu, ‘planta’ [e]): Els anglesos tenen costum de prendre te.
te (substantiu, ‘lletra’ [e]): En esta paraula falta una te.

ús / us

ús (substantiu, ‘acció d'usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent.
us (pronom): Ara us portarem dos caixes de taronges.

véns, vénen / vens, venen

véns, vénen (formes del verb vindre): M'han dit que vénen hui mateix.
vens, venen (formes del verb vendre, [e]): Les botigues no venen massa durant el mes d'agost.

vós / vos

vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones.
vos (pronom personal feble, [o]): Emporteu-vos les revistes.

7.8. L'accentuació de paraules compostes

Les paraules escrites amb accent diacrític mantenen l'accent quan formen part d'una paraula composta escrita amb guionet:

mà + llarg   →   mà-llarg
pèl + blanc   →   pèl-blanc
pèl + roig   →   pèl-roig

Cal fer notar que no mantenen l'accent diacrític quan els dos components de la paraula composta s'escriuen fusionats:

roda + món   →   rodamon
re + pèl   →   repel [repèl]
sub + sòl   →   subsol [subsòl]

8.1. Usos de la dièresi

c) En certes paraules acabades en els sufixos -itat, -itzar i similars precedits de vocal, es produïx un hiat, i per tant s'escriuen amb dièresi, encara que en les paraules primitives la mateixa combinació forme un diftong:

primitius amb diftong                  derivats amb hiat

arcaic                                           arcaïtzant
laic [esferoide]                           laïcisme [esferoïdal]
heroi                                            heroïcitat
fluid                                             fluïdesa

9.1. Usos del guionet

El guionet (-) és un signe ortogràfic que s'utilitza amb funcions ben diverses:

– Per a unir paraules originàriament diferents en els casos següents:

b) En els compostos en què el primer element és un punt cardinal i en els seus derivats:

nord-est
sud-oest
est-alemany
sud-africà
nord-estejar
sud-americanització

c) En els compostos reduplicatius, en què es repetix, parcialment o totalment, un constituent, un patró rítmic o un significat:

nyam-nyam [a corre-cuita]
non-non
barrim-barram
coixim-coixam
bitllo-bitllo
ping-pong
burro-barra
xino-xano

d) En els compostos patrimonials en què el segon element comença per r-, s- o x-, i el primer acaba en vocal, i en els seus derivats:

cama-roja
esclata-sang
compta-revolucions
gira-sol
soca-rel
para-xocs
poca-soltada
vila-realenc

g) En casos en què l'ús de l'adverbi no, pel fet de tindre un valor de prefix, s'ha lexicalitzat:

la firma d'un pacte de no-agressió
l'univers va sorgir del no-res
reflexions sobre la pau i la no-violència
l'Estat s'ha declarat no-bel·ligerant

Cal tindre en compte, però, que, per regla general, la negació no s'usa sense guionet davant de substantius, adjectius i pronoms:

la no coordinació dels horaris laborals
producte per a la no proliferació de fongs
la comunicació no verbal
organització no governamental
s'ha enfadat per no res

h) En les paraules formades amb un prefix i un nom propi escrit amb majúscula inicial:

anti-Castro
post-Kyoto
pro-Israel
ex-Iugoslàvia

l) En els termes propis de determinats llenguatges d'especialitat en què el primer element és un símbol o en aquells en què el segon element és un número:

ß-naftol
p-aminoazobenzé
goma-2

9.2. Compostos sense guionet

Per exclusió de les normes enunciades en els apartats anteriors, cal tindre en compte que s'escriuen sense guionet:

b) Els adjectius coordinats del tipus:

politicoeconòmic
francoalemany
historicogeogràfic
austrohongarés
audiovisual
hispanoamericà
democraticosocial
araboisraelià

Cal tindre en compte, però, que, quan el compost resultant no respon a un concepte unitari, sinó que es vol remarcar el significat independent de cada membre del compost, els adjectius s'unixen amb un guionet:

una pel·lícula hispano-francesa
un tractat hispano-americà
un recull de composicions èpico-líriques

f) Quan un prefix precedix una locució lexicalitzada:

pro drets humans
vice primer ministre
ex alt càrrec
anti kale borroka

g) Quan el prefix s'unix a una paraula que conté algun element gràfic específic (guionet, majúscula, sigles, símbols, xifres, cometes, cursiva):

anti nord-americà
ex URSS
sub 21
ex hippy

14.4.4. El plural de les sigles

Les sigles, en principi, no admeten cap marca de plural:

les TAC	tomografies axials computades
els PC	ordinadors personals

En alguns casos, però, la tradició ha consolidat certes sigles que marquen el plural duplicant les lletres, si bé cal remarcar que es tracta d'un procediment no recomanable per a la formació de noves sigles:

JJOO	Jocs Olímpics
CCOO	Comissions Obreres

També és freqüent, però no recomanable, la indicació del plural en les sigles afegint-los una s minúscula (a vegades precedida d'un apòstrof):

no recomanable	recomanable
les ONGs	les ONG (organitzacions no governamentals)
els PC's	els PC (ordinadors personals)

Tradicionalment, les sigles no admetien cap marca de plural; però actualment és freqüent, i admissible, fer el plural en les sigles lexicalitzades amb valor de substantiu afegint-los una s minúscula:

les ONG o les ONGs	organitzacions no governamentals
els PC o els PCs	ordinadors personals

Si bé algunes sigles, ja consolidades per l'ús, s'han format duplicant les lletres per a indicar que representen paraules en plural, cal remarcar que es tracta d'un procediment poc recomanable:

JJOO	Jocs Olímpics
CCOO	Comissions Obreres

27.4.1. El pronom ne

El pronom ne apareix lexicalitzat en una sèrie de verbs pronominals, com ara anar-se'n, eixir-se'n, pujar-se'n, vindre-se'n, etc., que indiquen desplaçament:

Me'n vaig anar a les tres de la nit.

Després de la seua resposta, tots se n'isqueren de la sala.

La xiqueta ja se n'ha pujat a casa.

Tan bon punt ho va saber, se'n va vindre corrents.

El pronom ne, a més, pot pronominalitzar:

a) El nom, o el nom i els seus complements, d'un sintagma que funciona com a complement directe o subjecte posposat i té un caràcter indefinit; això és, el nom d'un sintagma sense determinant o d'un sintagma precedit d'un quantificador (molt, poc, gens, quatre, etc.) o una locució quantitativa (una miqueta de, un parell de, etc.):

—Tens tabac? —No, no en tinc.   (en = tabac)

—Necessites més fulls? —No, ja en tinc tres.   (en = fulls)

—Han arribat ja els convidats? —Només n'ha arribat un.   (n' = convidat)

—Hi havia molta gent? —N'hi havia moltíssima.   (n' = gent)

L'arròs està molt bo, però no me'n poses més.   ('n = arròs)

—Vols te amb llima? —Sí, posa-me'n una miqueta.   ('n = de te amb llima)

Com que li agraden les novel·les policíaques, li'n vaig regalar un parell.   ('n = de novel·les policíaques)

Posa-li'n una miqueta més, de coca.   ('n = de coca)

També, de manera opcional, pot pronominalitzar el nucli d'un sintagma nominal quantificat, sobretot referit a persones, que funciona com a atribut d'una construcció copulativa amb el verb ser:

—Que en sereu molts, de convidats? —No, només en serem tres.   (en = convidats)

En el cas que el pronom ne només substituïsca el nucli d'un sintagma nominal constituït per un substantiu i un adjectiu, l'adjectiu s'introduïx amb la preposició de:

Si t'agraden les taronges, te'n puc donar de molt bones.

No em queden camises negres, però sí que en tinc de grises.

28.3.2. Què

Quan el relatiu que s'utilitza precedit directament d'una preposició, s'escriu amb accent gràfic (què):

La pel·lícula de què em parlares no m'ha agradat gens.

L'assumpte a què et referixes és molt interessant.

El relatiu què s'usa bàsicament amb les preposicions a, de, en, amb i, menys freqüentment, per i pot ser substituït pel relatiu qual precedit de l'article definit.

30.4. En

La preposició en s'utilitza bàsicament:

b) Per a introduir el complement de temps amb sintagmes indefinits i en localitzacions de caràcter duratiu:

Ho acabarem en un moment.

El vaig conéixer en un període molt difícil de la meua vida.

En dies de pluja i vent val més no eixir de casa.

No he fet res de trellat en tot el dia.

Començaré a treballar en setembre.

Farà un viatge llarg en estiu.